A la sortida del 18 de desembre, en Benet i jo
vam decidir visitar Tarragona. Després d’esmorzar, vam començar per la visita a
la catedral. El títol oficial de la Catedral de Tarragona és el de Santa
Església Catedral Basílica Metropolitana i Primada de les Espanyes, i està
dedicada a santa Tecla. El 3 d'abril de 1905 va ser declarada Monument
Nacional. És també Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN).
La Catedral s’aixeca al lloc més elevat de la ciutat,
aproximadament en el mateix emplaçament on hi havia hagut un temple romà
dedicat a l’emperador August (19 dC) i una gran plaça porticada que
l’envoltava, que formaven part del conjunt de construccions de la ciutat de
Tàrraco, capital de la Província Tarraconense de des de l’any 27 aC. La
cristianització de la ciutat es va iniciar en el segle I. Segons una venerable
tradició basada en l’epístola de sant Pau als Romans (15,24), l’apòstol hauria
visitat Hispània i hauria predicat a Tàrraco. Aquest seria el germen de
l’arrelament del cristianisme a la ciutat, que ja estava plenament consolidat
l’any 259, en què foren martiritzats a l’amfiteatre el bisbe Fructuós i els
seus diaques Auguri i Eulogi.
 |
| Façana principal |
Al llarg dels segles IV i V l’Església de Tarragona estava
ben organitzada. L’any 475 els visigots van ocupar la ciutat i es va iniciar un
període esplendorós pel que fa a la vida eclesiàstica. Damunt de les antigues
estructures del gran temple d’època imperial s’hauria construït una catedral
visigòtica, que hauria pervingut fins a la incursió islàmica, a causa d’aquesta
invasió el bisbe de Tarragona es va veure obligat a abandonar la seva seu.
Durant alguns segles la ciutat restà pràcticament
abandonada, fins que al final del segle XI, l’any 1091, el papa Urbà II nomenà
el bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçanès, arquebisbe de Tarragona.
Llavors es va endegar la restauració de la seu i la repoblació de la ciutat i
del Camp de Tarragona. No va ser fins al 1154 que s’hi va instal·lar
permanentment un arquebisbe a la ciutat, Bernat Tort, que va fundar el capítol
catedralici, constituït per canonges regulars de l’orde de Sant Agustí, els
quals aprofitaren les antigues estructures romanes, on van edificar una
fortalesa per a defensar-se de les incursions sarraïnes.
Segons Francesc Eiximenis, en l'organització d'una ciutat i
la posició dels seus edificis, a la catedral li corresponia: «… en lo mig de la ciutat deu ésser la Seu, e
pres d'ella deu ser gran e bella plaça…de la Seu deu estar lo bisbe e pres
d'ell los sacerdots: e per això la dita plaça no deu sostenir profit per no
torbar l'ofici divinal ne aquells que són dats al Servei de Déu. » (Francesc
Eiximenis, Dotzè del crestià o regiment civil dels homes e de les dones).
 |
| Nau central |
Concebuda i iniciada en estil romànic a l'últim quart del
segle XII, es va finalitzar al segle XIV quan els corrents arquitectònics ja
eren plenament gòtics. Dins de les seves dependències es troben les sales
d'exposició permanent del Museu Diocesà de Tarragona.
És un temple de transició del romànic al gòtic. La nau
central té una alçada de vint-i-sis metres més dotze del cimbori, per 16,50
metres d'amplada. Les naus laterals mesuren tretze metres d'alçada per 8,25
d'amplada. La longitud és d'uns cent metres des del frontispici fins a la
capçalera.
Consta de planta basilical de creu llatina amb tres naus i creuer
ben definit que sobresurt de les naus però amb braços desiguals a causa del
claustre i l'absidiola. La capçalera conté tres absis semicirculars escalonats
amb presbiteris profunds, destacant el central. L'absis central té tres
finestres a la seva part inferior i set en la superior de forma apuntada.
Sobre el tram adjunt a l'absis del costat de l'Epístola hi
ha la torre del campanar.
 |
| Capella de Santa Maria o dels Sastres amb el retaule d'Aloi de Montbray (1368) |
Les naus estan cobertes amb voltes de creueria de nervis
motllurats sostinguts per pilars cruciformes amb columnes adossades de dos amb
dos i amb capitells decorats amb reminiscències de l'art hispà musulmà sobre
els que reposen els arcs faixons de les voltes. Les finestres es presenten
principalment de dos tipus les romàniques amb arquivoltes i les gòtiques amb
vitralls de traceries calades.
El cimbori és octogonal construït a la meitat del segle XIII
amb volta de creueria i suport de trompes angulars, mainells i vitralls de
colors.
 |
| Cimbori |
El presbiteri i l'absis central tenen un notable paviment de
l'època romànica, està format per plaques de pedra i marbre de diversos colors
formant uns dibuixos geomètrics, en opus sectile on dominen els entrellaçats
sobresortint els colors, taronja, groc, blanc i negre. És d'una fabricació
seriada i no completament artesanal, ja que no hi ha gran varietat de peces amb
formes diferents.
El cor antic, que conserva els murs de tancament del segle
XIV, estava situat al mig de la nau central. A ambdós costats de la mateixa
encara s’hi troba part del cadirat de roure de Flandes, que va ser tallat per
Francesc Gomar entre 1478 i 1488, per encàrrec de l’arquebisbe Pere d’Urrea
(1445-1489). Les cadires pontificals les van tallar els escultors francesos
Joan de Tours i Enric de Borgonya el 1534.
 |
| Cadiram del cor |
La construcció de l'orgue major és obra de diversos artistes
del segle XVI. El mecanisme musical va estar a càrrec de Salvador Estrada. La
caixa, de fusta de roure de Flandes, d’àlber i de pollancre, la va projectar en
1560 Mossèn Jaume Amigó, l'arquitecte introductor del Renaixement a les nostres
contrades. Les escultures i els relleus són obra de Jeroni Sanxo i Perris
Austris, que els van realitzar entre 1562 i 1566. La pintura de les portes o
sarges, que són batents, la van contractar l'italià Pietro Paolo de Montalbergo
i el grec Pere Serafí el 1563, però les va cobrar en solitari Montalbergo.
Tancades, representen l’Anunciació. Obertes, mostren l’Adoració dels pastors a
l’esquerra i la Resurrecció a la dreta, en un notable estil manierista. Les
portes s’obrien o es tancaven d’acord amb el calendari i els oficis litúrgics,
raó per la qual els temes pintats visibles estaven vinculats al temps litúrgic.
Montalbergo també va pintar i daurar els tubs de l'instrument musical. L'any
1929 l'antic mecanisme musical, així com els tubs, es varen substituir pels
d'un orgue romàntic, procedent de la finca Mar-i-Cel de Sitges, que va ser
donat al Cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer per Mr. Deering, un
hispanista nord-americà. Posteriorment, l'any 1974 l'orgue va ser reformat i és
el que es va mantenir fins a l'any 2010, quan s'aprofità l'inici de la IV fase
de les obres de restauració de la Catedral per dur a terme la restauració de la
caixa. El nou orgue amb 2.712 tubs i 53 registres s'inaugurà el 16 de juny de
2013 i vol ser l'hereu de l'antic instrument renaixentista.
 |
| Orgue |
L’altar major està treballat totalment en marbre blanc i
data de la primera meitat del segle XIII, en temps de l’arquebisbe Aspàreg de
la Barca (1215-1233). El seu frontal és una de les peces més extraordinàries de
l’escultura romànica catalana. S’hi descriuen alguns episodis de la vida i el
martiri de santa Tecla d’Iconi, a la qual està dedicada la Catedral i que és la
patrona de la ciutat de Tarragona. Als compartiments de l’esquerra del frontal,
Tecla, promesa a Tamiris, des d'una finestra de casa seva escolta Pau, que
predica la benaurança de la castedat. Ella, moguda per les paraules de
l'apòstol, consagra a Crist la seva virginitat. Acusada davant el tribunal del
governador, Tecla és condemnada a la foguera, càstig del qual es lliura
miraculosament. Als compartiments de la dreta del frontal, la santa és
condemnada a les feres salvatges, que la respecten. Més tard es bateja a si
mateixa submergint-se en un estany de l'amfiteatre ple de bèsties i serps
verinoses. Miraculosament alliberada dels seus suplicis, és posada en llibertat
i rebuda a la mansió de la reina Trifena. Finalment, mor a Selèucia, envoltada
dels seus, mentre dos àngels porten la seva ànima al cel en forma de colom. Al
centre del frontal es mostra una figuració de la Santíssima Trinitat. Altres
interpretacions d’aquesta representació defensen que es tractaria de l’escena
en què sant Pau, empresonat, alliçona Tecla.
 |
| Vida i martiri de Santa Tecla a la predel·la d'alabastre policromat |
El retaule, és obra de Pere Joan i realitzat entre 1426 i
1434, aquest retaule, contractat per l’arquebisbe Dalmau de Mur amb l'escultor
el 8 de març de 1426, és un dels millors exemples de l'escultura gòtica
catalana.
 |
| Santa Tecla |
A la part dreta del presbiteri, en un arcosoli obert al mur,
es troba el mausoleu de l'arquebisbe Joan d’Aragó (+1334), fill del rei Jaume
II i de Blanca de Nàpols, el mateix que va consagrar la Catedral l'any 1331. Es
tracta d'una magnífica escultura de marbre proconès, feta cap a l'any 1337,
d’autor desconegut però de clara procedència italiana. El vas recolza sobre dos
lleons i mostra al front l’epitafi. A la part superior reposa la figura jacent
de l'arquebisbe, vestit amb indumentària prelatícia, amb les mans encreuades i
el cap sobre dos coixins, acompanyat dels atributs episcopals: el pal·li, la
mitra i el bàcul. El rostre ha estat treballat amb molt detall i realisme.
Crida l'atenció la seva fesomia juvenil, ja va morir amb trenta-tres anys
d'edat. Les cinc figures de sants que envolten el sepulcre marquen els vincles
de la casa regnant catalana del moment amb l’Església, ja que sant Lluís de
Tolosa, santa Isabel d'Hongria i sant Lluís rei de França eren avantpassats de
l'arquebisbe.
 |
| Retaule major |
La façana principal consta de tres portes que corresponen a
les tres naus de l'església, la central i principal gòtica, amb arcades ogival
i les laterals d'estil romànic.
Hi ha una gran rosassa sobre la porta principal, que conté
una traceria que recorda les rosasses del monestir de Sant Cugat, de Santa
Maria del Pi o de la catedral de Mallorca. Té onze metres de diàmetre exterior
i dotze raigs amb set motllures circulars d'un gruix d'1,30 metres. Els dotze
raigs representen les dotze tribus d'Israel o els dotze apòstols.
Encastat en el mur sobre la porta de la dreta es conserva el
sarcòfag de Bethesda, paleocristià i del segle IV, on es representen escenes de
la vida de Jesús.
 |
| Sarcòfag de Bethesda a la façana principal |
Els vitralls de la catedral de Tarragona són un magnífic
exemple de l'època gòtica. Els de les capelles de les Onze Mil Verges i de
Santa Maria dels Sastres foren realitzats per Guillem de Letumgard en el segle
XIV. L'absis central té tres finestrals a la part inferior i set a la superior.
La porta principal d'estil gòtic amb semblances a models
francesos com Amiens i sobretot Reims. La porta principal de la catedral va ser
encàrrec del bisbe Bernat d'Olivella al mestre Bartomeu l'any 1277.
La data de construcció del claustre sota l'arquebisbat de
Bernat Tort va ser entre 1146 i 1163 i va continuar amb els arquebisbes Ramon
de Castellterçol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1214), el qual va
deixar en el seu testament la important quantitat de 1000 sous per les obres
del claustre.
 |
| Claustre del segle XIII |
El claustre és a la part nord-est de la catedral, amb planta
rectangular de quaranta-set metres per quaranta-sis, consta de quatre galeries
de sis trams més les angulars comunes, cobertes amb voltes de creueria seguint
la tipologia dels monestirs de Poblet o Vallbona de les Monges i un gran pati
central. Les seves arcades estan construïdes per dues ordes de suport, en el
superior hi ha grans arcs ogivals cecs amb dos òculs amb traceria calada
col·locats en el vèrtex central a més a més d'un fris amb elements polilobulats
d'ascendència musulmana, que recorre tota la cornisa. A la part inferior es distribueixen
grups de tres arcs de mig punt, decorats amb puntes de diamant, sobre dobles
columnetes dins de cada arc ogival cec.
 |
| Benet |
La decoració escultòrica del claustre és extensa i
manifestada en els seus capitells, impostes, a les bases, als frisos dels
pilars angulars així com als permòdols de la cornisa, a les mènsules i a les
seves claus de volta.
 |
| Claustre |
Dins la mateixa visita vam accedir al Museu Diocesà. Les
dependències corresponen a tres antics espais:
L’antic refetor o menjador dels canonges que va ser
construït en el segle XII i està cobert amb volta de canó apuntada. La
capçalera encara mostra part del mur romà del pòrtic del segle I. L’àmbit que
avui es pot veure correspon a la meitat esquerra de l’antic refetor.
 |
| Inscripcions funenàries |
La Capella del Corpus Christi, que en origen es tractava de
l’antiga Aula Capitular, es va construir a l’inici del segle XIII amb planta
quadrangular i coberta amb una volta de canó apuntada. L’any 1330 el paborde
Guerau de Rocabertí va manar obrir la capçalera i construir-hi un absis de
planta poligonal, transformat l’àmbit en una capella que es va dedicar a
l’Eucaristia, per això es denomina del Corpus Christi. Les imatges de pedra
policromada que decoren els murs són de la primera meitat del segle XIV i
representen diversos sants i apòstols, així com una Anunciació.
 |
| La epifania. Adoració dels Reis Mags de Jaume Ferrer II (1457) |
I la Sala Capitular d’època barroca, on es reunien els
canonges a les ocasions solemnes de presa de possessió i on tenien lloc les
deliberacions. Al mur esquerre es mostra un dels tapissos més importants de la
col·lecció de tapissos, el de Les Potestats o de “La Bona Vida”, fet a Arràs (a
França) el segle XV. Del mur dret penja el drap mortuori de Pere Anton d’Aragó,
brodat a Roma el segle XVII i procedent del monestir de Poblet.
 |
| Sala Capitular amb tapís de les Potestats o de "la bona vida" |
Acabada la visita a la catedral, ens vam adreçar a visitar
el Circ de l’antiga Tàrraco.
