Un cop visitada la muntanya de sal al matí i després de dinar
en un carreró del casc antic de la vila, vam anar a visitar el monumental
castell de Cardona. El Castell de Cardona ofereix la possibilitat de recórrer
la fortalesa moderna, així com les parts del vell castell comtal, com la Torre
de la Minyona i l'excepcional col·legiata de Sant Vicenç, joia del romànic
llombard català.
Durant el segle XVII, l’antic castell medieval de Cardona
s’adaptà a l’aparició de l’artilleria i a les armes de foc tot reforçant-se amb
una corona de baluards imponent. Durant la guerra de Successió, la plaça va
patir diverses ofensives de l’exèrcit de Felip V. L’episodi més rellevant es va
produir a la tardor del 1711, en què el castell va ser assetjat per uns deu mil
efectius borbònics liderats pel comte de Muret. La fortalesa de Cardona va
resistir durant cinc setmanes els atacs incessants, fins que les tropes aliades
van trencar el setge.
 |
| Castell de Cardona |
Ja en l’últim any de guerra (1713-1714), una vegada els
darrers regiments aliats havien abandonat el Principat, Barcelona i Cardona van
ser els únics focus d’oposició contra Felip V. Mentre l’exèrcit borbònic
assetjava la capital catalana, Cardona va ser el centre operatiu de les forces
resistents de l’interior del país que comandava Antoni Desvalls i de Vergós,
marquès de Poal.
La caiguda final de Barcelona, l’11 de setembre, va
determinar la sort de la fortalesa. El governador de Cardona, Manuel Desvalls i
de Vergós, en signa la capitulació del 18 de setembre de 1714.
Ruta 1714. Itineraris pels escenaris de la Guerra de
Successió
L’any 1700 va morir sense descendència Carles II, fet que va
desencadenar un gran conflicte internacional. Les potències europees es
disputaven el control de l’imperi Hispànic. La confrontació va tenir un reflex
en el si dels regnes peninsulars, en què els catalans i els altres estats de la
Corona d’Aragó van donar suport a l’arxiduc Carles d’Àustria, mentre que
Castella amb l’ajuda de França, es va inclinar pel duc Felip d’Anjou.
 |
| Castell de Cardona |
Catalunya va estar en guerra durant deu anys, fins que, l’11
de setembre de 1714, Barcelona va caure definitivament. Al cap d’una setmana,
la fortalesa de Cardona va capitular. La victòria de Felip V va suposar la
supressió dels òrgans de govern i de les llibertats catalanes.
La Ruta 1714 es desplega pels conjunts del patrimoni
monumental català que van ser protagonistes d’aquella disputa. El recorregut
vol recuperar la memòria històrica a partir dels fets del conflicte dinàstica i
les seves conseqüències per a la societat, la cultura i l’organització política
de Catalunya.
La guerra de Successió a Cardona
 |
| Castell de Cardona |
La guerra de Successió a Cardona
La guerra de Successió (1702-1715) a la Corona hispànica
entre les potències aliades i la dinastia borbònica va ser el conflicte que més
va afectar Cardona, fidel a la causa austriacista. El castell de Cardona va
resistir durant tota la guerra nombrosos atacs de les tropes borbòniques i es
va convertir en el darrer baluard de les llibertats catalanes.
Hi ha tres fets importants de la guerra que destaquen per la
seva importància a Cardona: el setge entre novembre i el desembre de 1711, el
setge d’octubre de 1713, i, finalment, la capitulació del castell, el 18 de
setembre de 1714.
Després de resistir el dur setge del 1711, a l’octubre de
1713 el castell va rebre un atac quan ja estava molt mancat de provisions i
municions i després que els aliats abandonessin Catalunya a la seva sort.
Cardona va esdevenir el nucli de la resistència a l’interior del país, mentre
Barcelona era assetjada. Tot i així, va resistir de nou fins que, el 18 de
setembre de 1714, es va rendir com a resultat del pacte de capitulació de
Barcelona una setmana abans. La capitulació del castell de Cardona va permetre
la marxa de bona part dels seus oficials i membres de la guarnició a l’exili.
 |
| Castell de Cardona |
El setge de 1711
El 14 de novembre de 1711, un destacament borbònic format
per deu mil soldats, a les ordres del comte de Muret, va iniciar l’atac contra
les muralles de la vila. Al cap de tres jornades de lluita, van derrotar la
resistència austriacista i van canonejar la fortalesa durant trenta-cinc dies.
La guarnició, formada per dos mil soldats comandats pel comte d’Eck i el
governador Manuel Desvalls i de Vergós, va resistir. El 21 de desembre de 1711
va tenir lloc l’ofensiva aliada per alliberar la guarnició assetjada de
Cardona. Un contingent format per quatre mil tres-cents soldats i tres mil
sometents va atacar el cordó borbònic. En l’acció, van participar-hi tropes
catalanes, alemanyes, austríaques, angleses, holandeses i hongareses. L’endemà,
vnçuts els borbònics, els austriacistes van aconseguir introduir els socors a
la fortalesa. El resultat del setge de Cardona va ser d’uns dos mil morts, la
majoria borbònics, i va permetre allargar la guerra en un moment en què
l’exèrcit de Felip V es trobava en superioritat de forces.
El setge pas a pas
 |
| Jordi a la torre Minyona |
1 Pont de Malagarriga: el dia 20 de desembre es concentra prop del pont de
Malagarriga tot el destacament de l’exèrcit aliat, integrat per quatre mil
tres-cents soldats, destinat a trencar el setge de la fortalesa de Cardona i
socórrer la seva guarnició defensora. El destacament, a les ordes del tinent
general baró de Battée, compta també amb l’assistència de prop de tres milers
de sometents del territori.
2 El reducte: el dia 21, a primera hora del matí, aprofitant
una boira ben espessa, el general català Rafel Nebot, amb un cos de fusellers i
voluntaris, ataca i pren el control del reducte de sobre de la Coromina.
3 La Coromina: mentrestant, aprofitant la boira espessa, el
coronel Gehlen ataca la guarnició borbònica que hi ha a la Coromina.
4 El pont de la Coromina: alhora, els borbònics es
concentren al pont de la Coromina per evitar que les tropes aliades el
travessin. Es produeix una gran batalla al voltant del pont, que és reforçat
amb els batallons borbònics del campament de les Torres, situat a la zona de la
Pietat.
5 Els Escorials: els coronels Gehlen i Stanhope ataquen amb
els seus homes els batallons borbònics del campament dels Escorials. El tinent
coronel del regiment Schönberg els assisteix.
 |
| Escenari de la batalla per trencar el setge |
6 La Carosa: a la Carosa es produeix un intens combat entre
els dos exèrcits, que lluiten a punta de baioneta. La batalla, que s’allarga
dos dies, deixa prop de cinc-cents morts; entre aquests, el coronel britànic
Edward Stanhope i el brigadier francès comte de Melun.
7 La Plantada: la cavalleria aliada, comandada pel baró de
Spe, ocupa la zona de la Plantada per evitar que la cavalleria borbònica
travessi el pont de Sant Joan.
8 El bonet: el dia 22 al migdia, superada la resistència
borbònica, l’exèrcit aliat pot introduir els socors a l’interior de la
fortalesa a través del bonet.
9 Riu Cardener: el riu Cardener feia un meandre per sota del
castell i passava pel costat del nucli de la Coromina. El riu va ser desviat
l’any 1999 per evitar les filtracions salines que amenaçaven de contaminar el
riu.
Castell de Cardona
La importància de la sal com a font de riquesa al llarg de
la història ha fet que el control i l’explotació del jaciment de la vall salina
de Cardona hagin estat cobejats des de temps immemorials. En l’època de
formació dels comtats catalans (s. IX-X), Cardona, frontera entre el món
cristià i el món musulmà, va esdevenir un lloc estratègic i els comtes d’Urgell
i Barcelona li van atorgar una carta de franqueses que en va consolidar el
poblament.
Per controlar la muntanya de sal i el primer poblament
medieval, es va construir al turó que els domina, un castell. Els vescomtes de
Cardona s’hi van fer forts fins a convertir-se en una de les famílies més
poderoses de la noblesa catalana. De vescomtes a comtes i després ducs, es van
acabar vinculant directament amb el casal comtal de Barcelona i van ser
coneguts com els reis sense corona. Un exemple de la seva riquesa és
l’edificació al castell de la canònica de Sant Vicenç, que esdevindria un
emblema de l’art romànic català.
 |
| Pati d'armes de la casa comtal |
 |
| Panoràmica del castell |
Al principi del segle XX, la comandància militar va ser
suprimida i la fortalesa va quedar en estat d’abandó. El 1931, la canònica de
Sant Vicenç va ser declarada Monument Nacional i, l’any 1949, la resta del
conjunt patrimonial. Des del 1976 acull un parador de turisme. L’any 2001, la
gestió i conservació del castell de Cardona van ser transferides a la
Generalitat de Catalunya.
Els orígens del castell
L’existència de la vall salina a Cardona ha garantit la
presència humana al llarg de la història. Ja des del neolític, però sobretot
des de l’època ibèrica i romana, se n’ha explotat la muntanya de sal. A partir
del segle IX, l’imperi carolingi va convertir Cardona en un enclavament
estratègic entre els naixents comtats catalans i l’al-Andalus. En aquell
context de frontera, el comte Guifré el Pilós va consolidar el poblament a
Cardona amb una carta de franqueses que concedia un seguit de drets, privilegis
i normes de convivència als seus habitants. El seu nét, el comte de Barcelona
Borrell II, va renovar aquesta carta el 986, una de les més antigues d’Europa,
encara conservada a l’arxiu de la vila. Borrell II va cedir el castell a Ermemir,
descendent de la nissaga vescomtal d’Osona, amb la qual cosa s’inicià la
família dels Folc de Cardona, els grans senyors de la sal.
El castell medieval s’estructurava en dos grans àmbits. A la
banda de ponent, la fortificació pròpiament dita, amb la torre de la Minyona i
posteriorment el palau gòtic. Al llevant trobem la canònica de Sant Vicenç i
les seves dependències, presidida per la imponent basílica, una de les joies
del romànic català. El pati d’armes (s. XII) era el centre des d’on s’estructuraven
les dependències senyorials que s’estenien cap a la torre de la Minyona.
L’escalinata del pati conduïa cap a la desapareguda Sala Daurada o Sala Verda,
un dels espais més insignes del conjunt que els senyors de Cardona destinaven a
les audiències públiques.
 |
| Castell de Cardona |
 |
| Claustre |
Les fortificacions de Cardona
La construcció defensiva més antiga és la torre de la
Minyona, del segle XI. Posteriorment, el creixement de la part residencial del
castell va comportar la construcció d’una muralla de tancament exterior que protegia
el recinte i que enllaçava amb la de la vila de Cardona. La introducció de
l’artilleria moderna a partir sobretot del segle XVI va deixar obsoletes les
antigues defenses medievals. Des d’aquell moment es van desenvolupar nous
sistemes de fortificació, el disseny dels quals estava en mans d’especialistes:
el enginyers militars.
A Cardona, el canvi de cicle es va produir a partir de la
guerra dels Segadors (1640-1652). En aquell moment, els ducs de Cardona
perderen el control efectiu del castell, tot i que no la possessió teòrica. El
castell es va incloure dins del sistema defensiu general del regne i passà a
estar controlat per la monarquia. Entre finals del segle XVII i principis del
XIX es va anar configurant en bona part la fortificació que ha arribat a
nosaltres. L’activitat constructiva no va ser continuada, sinó que va tenir
breus períodes d’activitat frenètica, coincidint amb els conflictes bèl·lics, i
llargs períodes d’inactivitat en temps de pau. A mesura que avançava el segle
XIX, la fortificació de Cardona esdevenia cada cop més obsoleta. Al juliol de
1903 la darrera guarnició abandonava el castell.
 |
| Baluards |
 |
| Baluards |
Una de les innovacions principals de la fortificació moderna
va ser la introducció dels baluards com a element defensiu. El recinte
principal del castell de Cardona consta de set baluards, aixecats i reformats
en diferents èpoques: Sant Llorenç, de la Torre, Sant Vicenç, Sant Pere, Santa
maria, Sant Carles i Sant Ambròs. Estan units per trams de muralla, anomenats
cortines, amb la qual cosa configuren un perímetre tancat que voreja la
totalitat del recinte. El de Sant Ambròs és un dels més antics, de finals del
segle XVII. Va patir nombroses reconstruccions, però mantenint sempre la seva
planta original.
La torre de la Minyona o torre mestra (s. XI)
 |
| Benet recorrent els baluards |
Es tracta de l’edifici més antic que es conserva i correspon
a la torre de l’homenatge del castell del segle XI, una imponent construcció
romànica que originàriament arribava fins als 22 metres d’alçada. Ja en època moderna
va ser reforçada amb un folre exterior de base atalussada. La seva alçada
actual, 12,5 metres, és fruit d’una remodelació soferta a cavall dels segles
XVIII i XIX, quan va ser reduïda a la meitat per evitar que l’artilleria la
pogués utilitzar com a punt de referència. El sobrenom de la Minyona prové
d’una llegenda del segle XVIII centrada en la història d’amor impossible entre
un capitost musulmà i la filla dels vescomtes de Cardona. Per no deixar-la en
mans del seu amant, els pares van tancar la filla a la torre, on va morir.
El llinatge dels Cardona
 |
| A la torre Minyona |
Des del segle XI, els vescomtes d’Osona-Cardona van fixar la
seva residència al castell. El 1375 l’antic vescomtat passa a ser comtat i, el
1491, Ferran el Catòlic va compensar la fidelitat del llinatge a la corona amb
el títol de ducs. Al llarg dels segles, la influència dels Cardona els portà a
establir vincles polítics i familiars amb el casal reial de Barcelona i a
intervenir en els principals esdeveniments del país. Així mateix, van ser
almiralls de la Corona d’Aragó i capitans generals dels seus exèrcits, a més
d’ostentar el Toixó d’Or per concessió de l’emperador Carles V.
 |
Tomba de Joan Ramon Folc I i la
seva muller
|
Això va fer que arribessin a se coneguts com els reis sense
corona. Des de mitjan segle XV, les absències cada cop més prolongades dels
senyors va provocar que el castell, progressivament, anés perdent l’esplendor
del passat.
 |
| Tomba del duc Ferran I |
El Ducat de Cardona
El principal senyoriu territorial a Catalunya era el ducat
de Cardona, origen de la nissaga i centre des d’on s’administraven totes les
propietats. El ducat s’estenia pel bell mig del Principat i estava conformat
per les batllies de Sant Llorenç de Morunys, Solsona, Cardona, Torà i Calaf. De
tot el conjunt de rendes ducals, l’explotació del jaciment salí era la més
important. Així, els Cardona també foren coneguts com els “senyors de la sal”.
 |
| Pati d'armes |
La col·legiata de Sant Vicenç, obra mestra del romànic
català (s. XI)
 |
| Nau central de la col·legiata de Sant Vicenç |
Un temple sota el patronatge dels senyors de Cardona
A finals del segle X, els documents citen una primitiva
capella del castell que adoptarà la forma actual a mitjan segle XI, sota
l’impuls del llinatge dels Cardona. Els vescomtes Bermon, Folc I i Eribau
inicien la renovació del conjunt monumental, converteixen el castell en el
centre dels dominis senyorial dels Cardona i patrocinen l’església de Sant
Vicenç. El temple rep la consagració l’any 1040 i des d’aleshores es va
enriquint. Al segle XI, acull una comunitat de canonges i, durant el segle XVI,
esdevé col·legiata secular i símbol del poder dels Cardona.
 |
| Nau lateral de la col·legiata |
El 1794 el temple es converteix en caserna militar fins el
1903, quan la darrera guarnició es retira del castell, i deixa la col·legiata
en desús fins al 1952. Aquell any s’inicien les obres de restauració de
l’edifici, que han permès preservar-lo fins al nostres dies.
El paradigma de l’arquitectura romànica llombarda
L’església de Sant Vicenç sintetitza tots els recursos
arquitectònics de l’anomenat primer romànic o romànic llombard. La uniformitat
de conjunt, la funcionalitat dels espais, els materials i el sistema
constructiu la distingeixen com a obra mestra del romànic català.
L’edifici disposa de tres naus – una central i dues de
laterals-, transsepte cobert amb cúpula i capçalera amb absis central i dues
absidioles. A la nau central, hi sobresurten, per la seva alçada, l’altar major
i la tribuna, des d’on els vescomtes de Cardona assistien a la litúrgia. En
destaca, també, la cripta, constituïda per tres naus cobertes amb volta
d’aresta que se suporten sobre columnes monolítiques acabades en capitells.
L’accés origina, per dues obertures laterals, fou substituït al segle XVII per
l’actual escalinata frontal.
 |
| Col·legiata de Sant Vicenç |
El panteó familiar dels Cardona
L’església de Sant Vicenç fou el panteó familiar de la
nissaga dels Cardona. Vint-i-tres membres d’aquesta família hi van ser
enterrats, primerament a la galilea i, més tard, del segle XII al XVI, a
l’interior.
Únicament s’han conservat les tombes del comte Joan Ramon
Folc I (1375-1442) i del duc Ferran I (1513-1543). La tomba de Joan Ramon Folc
I, a la dreta del presbiteri, data de la segona meitat del segle XVII. A
l’esquerra, es troba la tomba de Ferran I i de la seva muller Francisca
Manrique de Lara.
 |
| Benet al panteó dels Cardona |
Sota la cúpula del presbiteri, hi ha les tombes d’alguns
dels abats i canonges de la col·legiata. També es conserven, fora del seu lloc
original, quatre reixes de ferro forjat decorades amb unes treballades figures
geomètriques datades dels segles XII-XIII.
 |
| Panteó de la col·legiata de Sant Vicenç |
Les pintures murals de la galilea de la col·legiata de Sant
Vicenç de Cardona
La galilea o nàrtex de la col·legiata de Sant Vicenç va ser
el recinte funerari dels vescomtes de Cardona i també un espai dedicat als
actes litúrgics de la comunitat de canonges.
 |
| Crist en Majestat |
Les pintures que decoren aquest espai estan presidides, al
centre, per la imatge solemne del Crist en Majestat, envoltat pels símbols dels
evangelistes. Als seus costats, s’hi representen, molt possiblement, la
Presentació al Temple, l’Assumpció i la Glorificació de Maria, i la
Flagel·lació de Crist. Les pintures, datades de mitjan segle XII, presenten
influències estilístiques dels corrents francesos, una tendència del moment al
centre de Catalunya. Posteriorment, al segle XIV, el conjunt pictòrica es va
completar amb una pintura que recrea la història de la defensa de Girona de
l’any 1285.
La presència de pintures murals en aquest nàrtex va fer que
l’espai fos conegut popularment amb el nom de porxos pintats. Les pintures
foren descobertes l’any 1958 arran dels treballs de restauració del temple. La
tècnica de strappo va permetre arrencar-les dels murs i traspassar-les a una
tela bastida sobre un marc de fusta, imitant l’estructura arquitectònica.
 |
| Posta de sol a Cardona |
