Després del confinament i restriccions de mobilitat pel covid19, en Benet i jo hem reprès les nostres sortides mensuals. En aquesta ocasió però, hem recorregut les terres de la Terra Alta un dissabte en comptes d’un dia laborable ja que preteníem visitar quatre Centres d’Interpretació que només obren el cap de setmana.
Abans de la batalla, la Fatarella estava ocupada per la 50a Divisió nacional. Quan es van assabentar del pas del riu de les tropes republicanes, la van abandonar, com ho va fer gran part de la població civil. Durant la nit del 25 de juliol, forces de la 35a Divisió republicana van ocupar la vila i es van trobar les cases abandonades amb precipitació. Hores més tar, van arribar les forces de la 3a Divisió republicana i, en veure tropes al poble, s’inicià un tiroteig que es va allargar fins a la sortida del sol. Llavors s’adonaren de l’error d’entretenir-se combatent entre ells i no poder arribar a Gandesa i ocupar-la. Durant la resta de la batalla, la Fatarella va ser un front tranquil i el cap del XV Cos d’Exèrcit, Manuel Tagüeña, hi va tindre el seu lloc de comandament. El 14 de novembre de 1938, la 4a Divisió nacional la va ocupar.
Centre d’Interpretació Internacionals a l’Ebre
 |
| Mosaic fotogràfic dels brigadistes internacionals |
Mentre la guerra seguia al nostre país, a Europa es respirava tensió.
Itàlia s’havia consolidat com un estat feixista i el Tercer Reich alemany volia ser un imperi nazi que no deixava de reivindicar territoris perduts després del Tractat de Versalles que va posar fi a la Gran Guerra del 1914. Les constants demandes i amenaces alemanyes portaren fins el límit la política internacional.
L’URSS no tenia una estratègia territorial expansionista, però afavorida per la crisi que s’arrossegava des del 1929, alimentà l’aparició de sindicats i partits polítics d’inspiració comunista arreu del món.
Les democràcies, encapçalades per França i Anglaterra, veien més perill en el comunisme que en el feixisme expansionista. A més, es trobaven pressionades per grups que reproduïen aquests esquemes política a l’interior del seus països.
El conflicte de la Guerra Civil Espanyola aglutinà tots aquests actors: feixistes, anarquistes, comunistes, demòcrates, republicans, nacionalistes, catòlics, monàrquics, trotskistes, ...Les democràcies no sabien com respondre a la complexa situació política plantejada.
Quan, el 25 de juliol de 1938, els republicans creuen el riu Ebre i inicien l’ofensiva, la República està aïllada. En aquesta acció es juga l’última carta amb un gran esforç militar i humà, tot esperant un desenllaç a Europa i al món que enfronti les democràcies contra el feixisme i donés suport al govern legítim republicà.
L’ajut militar internacional rebut durant el conflicte sempre va ser desigual a favor dels franquistes i això, després de mesos de guerra, es va accentuar a l’Ebre, on es van enfrontar dos exèrcits desiguals.
L’exèrcit republicà va arriba a la batalla amb un desgast enorme en les línies d’aprovisionament, amb molts tipus d’armes diferents i un considerable embolic en el subministrament de les municions: en ocasions se’n podien rebre de calibres no adequats a les armes que s’havien d’utilitzar.
En canvi, l’exèrcit feixista es va organitzar des del primer moment com un exèrcit regular i les armes pesades i lleugeres que va rebre dels seus aliats internacionals eren modernes, de tipologia unificada i amb un subministrament regular.
Tots aquestes elements van pesar en el desenvolupament de la guerra i també en la batalla de l’Ebre.
 |
| Mosaic fotogràfic dels aliats franquistes |
Corresponsals de guerra
Durant la Guerra Civil Espanyola hi va haver un gran desplegament de corresponsals de guerra sobre el terreny, cosa que va permetre a l’opinió pública de tot el món seguir el ritme dels esdeveniments i posicionar-se sobre el conflicte. Molts intel·lectuals, artistes i escriptors van prendre partit, majoritàriament pel bàndol republicà, tot i que també n’hi havia alguns del bàndol rebel.
Es diaris de tot el món van escriure sobre allò que succeïa al nostre país. Des d’aquí, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, conscient del paper que tenia aquesta difusió, va elaborar noticiaris en diferents idiomes.
Aquests noticiaris, tot i ser produïts de Catalunya estant, són una fotografia excel·lent de la dimensió internacional del conflicte.
Laboratori militar
Les tropes i els assessors militars internacionals no es van limitar a ajudar els bàndols respectius, sinó que van experimentar noves tàctiques militars en el camp de l’aviació, l’ús dels tancs i la formació de combat per al seu personal.
El bombardeig en picat per augmentar la precisió, el vol dels caces en grups o la coordinació d’avions i forces mòbils gràcies a les transmissions entre vehicles són noves tàctiques que, d’una manera molt embrionària i experimental, van aplicar els alemanys durant la guerra.
Els soviètics també ho van fer. L’actuació de caces contra bombarders nocturns o la sortida ràpida després d’un atac són tàctiques que en algun moment es van provar sobre el cel del nostre país i que després es van emprar durant la Segona Guerra Mundial.
La Legió Còndor i l’Aviazione Legionaria van ser els responsables del bombardejos sobre població civil. Pobles com Corbera d’Ebre, el Pinell de Brai i Miravet van ser atacats durant la batalla, però d’altres com Barcelona, Granollers, Lleida, figueres, Tarragona, Badalona, Manresa o Sant Feliu de Guíxols van patir atacs indiscriminats.
Aquesta tàctica, que ha quedat en la memòria col·lectiva, buscava la destrucció de fàbriques, ports i altres instal·lacions, però també víctimes civils i la desmoralització consegüent de la població a la rereguarda.
Per primer cop el cel serà decisiu
A l’aire, l’exèrcit franquista també va ser superior.
La Legió Còndor i l’Aviazione Legionaria van participar a la guerra amb més material i més modern, amb pilots experts que coneixien els aparells i amb avions que es renovaven quan calia, mentre que l’aviació republicana, la Gloriosa, patia les mancances provocades pel l’embargament internacional i per una preparació precipitada dels seus pilots, que, tot i això, demostraven un gran coratge.
A la batalla de l’Ebre aquesta asimetria es va agreujar per un fet inexplicable_ els avions republicans no van arribar a València fins al cap de cinc dies des de l’inici de l’ofensiva, cosa que va deixar el cel lliure a l’acció de l’aviació feixista.
Per tant, el domini del cel va ser dels feixistes, que van bombardejar reiteradament els ponts i les vies de comunicació, i també les unitats republicanes que havien de recuperar de nit les posicions perdudes durant el dia.
 |
| Sala del Centre d'Interpretació |
La batalla
Un total de quatre divisions, dues d’elles amb components de les Brigades Internacionals, van participar en l’ofensiva republicana de la nit del 24 al 25 de juliol. La 35a Divisió va atacar a la zona de Flix i Ascó; en canvi, la 45a ho va fer entre Tortosa i Amposta.
La sort d’aquestes dues divisions va ser molt diferent: mentre que la 35a Divisió va aconseguir avançar més en territori enemic que qualsevol unitat republicana i va arribar a les portes de Gandesa, la 45a Divisió no va tenir èxit i va patir grans pèrdues. El batalló francès de la Comuna de París va ser pràcticament aniquilat.
A l’altra banda del riu, les forces franquistes també tenien internacionals. Hi havia marroquins en totes les unitats militars grans. El 1r Tabor de Tiradors de Sidi Ifni va participar activament rebutjant l’atac a la zona d’Amposta i ràpidament va ser traslladat per reforçar Gandesa juntament amb altres tropes de reserva que també tenien unitats marroquines.
Després de dos mesos de lluites i bombardejos constants d’artillers i aviació, les Brigades Internacionals van ser retirades. La retirada, en plena batalla, va ser el símbol del final de la participació internacional a favor de la República.
 |
| Mapa de la Batalla de l'Ebre |
Les tropes d’Àfrica
Franco va fer carrera militar al protectorat espanyol del Marroc. Hi va iniciar la guerra i d’allà en va extreure una gran quantitat de recursos humans. Prop de 80.000 marroquins van lluitar amb les tropes rebels.
L’exèrcit espanyol ja tenia unitats formades per soldats mercenaris marroquins: els Tabors de Regulares, uns batallons formats per tropes colonials que es van posar a les ordres de Franco en el mateix moment de l’alçament.
Aquestes unitats es van ampliar després amb un reclutament massiu. La possibilitat de rebre una paga en una època de crisi econòmica – que al Marroc encara era més evident – va provocar l’allistament de milers d’homes, fins i tot del protectorat francès.
Els “moros”, tal com se’ls coneixia, eren els homes més foguejats en la guerra per la seva participació en les guerres al Marroc, i eren molt temuts com a tropa de xoc. Al llarg de tota la guerra el seu paper va ser molt destacat des del punt de vista militar.
La Legió Còndor
Aproximadament 17.000 soldats alemanys d’aquest cos van passar per la península, tot i que, com que es rellevaven, en realitat n’hi havia uns 6.000 en combat.
Aquesta unitat, que sempre va tenir autonomia de comandament, tot i no tenir un contingent important, va ser decisiva per l’alta especialització dels seus efectius humans i materials.
Formada per soldats professionals, el seu nucli principal eren els aviadors d’elit que tenien experiència i prop de 800 aeronaus.
A terra la Legió Còndor comptava amb tanquistes, artillers antiaeris, experts en comunicacions i assessors militars – petites unitats molt efectives que es combinaven amb les unitats aèries.
L’aviació alemanya va ser clau des de l’inici, quan es va crear el pont aeri entre el Marroc i la península, quan va bombardejar Guernica, però també a la batalla de l’Ebre i a la campanya a Catalunya.
L’ajut de Hitler va ser un banc de proves per a les noves tàctiques de la guerra moderna, que més tard s’aplicarien durant la Segona Guerra Mundial.
El Corpo Truppe Volunarie
Tot i la denominació de “voluntaris”, eren uns 50.000 soldats professionals o de lleva. A aquests s’hi van afegir 30.000 combatents més, els “camises negres”, un cos paramilitar feixista creat per Mussolini.
Els italians, que veien en la Mediterrània una àrea estratègica per expandir-se, van aportar més homes i més material que Alemanya.
Les tropes de terra, tot i tenir el suport d’unitats motoritzades i de tancs, van patir una derrota important a Guadalajara, fet que Franco va aprofitar per limitar-los l’autonomia. Malgrat aquesta derrota, el paper dels italians va ser cabdal en molts moments. Van ser ells els qui van trencar la zona republicana quan van arribar al mar a l’alçada de Vinaròs i van actuar a la rereguarda durant la batalla de l’Ebre.
L’Aviazione Legionaira, amb prop de 700 avions i gairebé 5.000 homes, va ser decisiva amb els bombardejos tant als fronts de guerra com a la rereguarda. Es va establir una base militar important a Mallorca, des d’on s’enlairaven els avions que bombardejaven Catalunya.
Portuguesos, irlandesos i altres
Van ser reclutats uns 8.000 mercenaris portuguesos, coneguts com a Viriatos. Franco no va permetre que lluitessin sota el seu nom ni amb els seus propis comandaments. Van ser adscrits a unitats carlistes, falangistes i a la legió.
Des d’Irlanda van arribar uns 700 combatents en suport de Franco, catòlics alarmats per les postures anticlericals de la República Espanyola. La brigada irlandesa va ser creada per un heroi de la independència irlandesa, el general Eoin O’Duffy. Va fracassar en les seves accions a Espanya i Franco la va retirar ràpidament.
La resta de voluntaris estrangers es van integrar en una unitat d’elit de l’exèrcit espanyol creada el 1920, la Legión o el Tercio de Extrangeros.
Tot i que Franco no volia unitats integrades exclusivament per estrangers, els francesos van aconseguir crear la Jeanne d’Arc. També hi havia russos, els feixistes de la Guàrdia de Ferro romanesa i altres voluntaris sud-americans, escandinaus i anglesos.
 |
| Benet llegint els panells |
Els batallons Lincoln i Mackenzie-Papineau
Més de 4.000 voluntaris van venir d’Amèrica del Nord per posar-se al costat del govern legítim republicà.
Els batallons més coneguts dels Estats Units van ser el Lincoln i el Washington, que, a causa de les baixes sofertes a la batalla de Brunete, es van acabar fusionant en el batallé Lincoln-Washington, abans de tornar-se a dir Lincoln.
Aquest batalló, que va passar per la Fatarella i va arribar a les portes de Gandesa es caracteritzava per una composició de voluntaris multiracial. Va gestionar un hospital de campanya finançat i administrat per l’American Medical Bureau to Save Spanish Democracy.
Els canadencs, uns 1.500, es van organitzar el batalló Mackenzie-Papineau.
Aquests brigadistes, com la resta de Brigades Internacionals, van actuar com a força de xoc, fet que va provocar molts morts i ferits. A mesura que avançava la guerra, les dotacions internacionals van anar disminuint i aquests batallons es van completar amb soldats espanyols de lleva.
El batalló Thaelmann i la brigada Garibaldi
Ernst Thaelmann va ser el líder del partit comunista alemany que el març del 1933 fou detingut per la Gestapo, empresonat i assassinat el 1944 pels nazis. Després del cop d’estat a l’agost del 1936, a Barcelona una dotzena d’alemanys es va presentar a la caserna del Bruc i van formar primer el centúria Thaelmann i després el batalló del mateix nom, en honor al seu camarada empresonat.
Alguns comunistes alemanys, afectats per la repressió de Hitler, es van exiliar i van arribar al nostre país amb la idea de continuar el combat contra el feixisme. Es creu que entre 3.000 i 6.000 alemanys i austríacs van donar suport a la República.
Des del mateix juliol del 1936 ja hi havia a Barcelona un petit grup d’italians que es van afegir a la columna Durruti, una de les columnes anarquistes que van marxar al front d’Aragó. La unitat més coneguda que va anar agrupant els brigadistes italians va ser la brigada Garibaldi. Com en el cas dels alemanys, eren anarquistes, republicans, socialistes i gent d’esquerra que volia lluitar contra el feixisme que ja manava el seu país.
Aproximadament 3.000 italians van venir per ajudar la República, alguns d’ells es van arribar a enfrontar directament amb els seus compatriotes enquadrats al Corpo Truppe Volontaire.
Altres brigadistes europeus
Els francesos representaren el major contingent de les Brigades Internacionals. Juntament amb els belgues i els algerians, van arribar gairebé als 11.000 efectius. Eren persones molt vinculades a organitzacions d’esquerra, especialment al Partit Comunista Francès i la majoria tenien coneixements militars.
Els primers voluntaris britànics es van incorporar en diferents brigades sense una organització uniformada. A partir del gener de 1937, es va constituir el batalló britànic, que va participar a les batalles del Jarama i de Brunete, en l’ofensiva d’Aragó, i en les batalles de Terol i de l’Ebre. En total hi va haver uns 1.900 participants britànics.
També van lluitar al bàndol republicà un miler d’irlandesos. Alguns d’ells van formar la columna Connolly, que posteriorment es va integrar al batalló Lincoln.
El batalló Chapaiev, també anomenat de les “21 nacions”, incloïa voluntaris procedents de molts països de l’est i del centre d’Europa: lituans, estonians, polonesos o hongaresos. A les Brigades Internacionals també s’hi van allistar suecs, finesos, danesos i noruecs.
Entre els milers de brigadistes n’hi havia uns 7.000 de jueus, una part dels quals va aconseguir una unitat pròpia, la companyia Naftlai Botwin.
Brigadistes arribats de més lluny
L’Spanish Battalion va englobar part dels sud-americans que van participar en aquest bàndol de la guerra. Als Estats Units el gentilici Spanish equival a “llatí”.
En general, els governs d’Amèrica Central i del Sud donaven suport als rebels, excepte Xile i Cuba, que es van mantenir neutrals. El fet que part dels voluntaris tinguessin doble nacionalitat fa particularment difícil un recompte, tot i que es parla d’uns 2.400 voluntaris sud-americans.
També van participar a la guerra asiàtics, australians i neozelandesos, Indonesis, japonesos, filipins, indis, vietnamites i uns cent xinesos van servir a les Brigades Internacionals. Aquests darrers provenien dels Estats Units i, sobretot, de França, i només una minoria venia directament de la Xina.
Mentre que les tropes marroquines de Franco són molt conegudes, la participació de ciutadans àrabs a favor de la República és un fet generalment ignorat. Van venir uns 700 voluntaris procedents principalment de l’actual Algèria, del protectorat del Marroc i, en menor nombre, de l’Aràbia Saudita, Síria, Iraq i la ciutat internacional de Tànger.
Els soviètics
L’Exèrcit Roig va ser la institució soviètica més implicada en la causa republicana. Van venir uns 2.000 homes i dones: assessors, instructors, tècnics d’armament i militars. Aproximadament la meitat del contingent eren aviadors, tanquistes i artillers que van participar activament en combat.
La tasca dels assessors militars va consistir a avaluar tècnicament el material existent i els recursos de què disposava l’exèrcit republicà. Estaven adscrits a les unitats republicanes repartides pels fronts.
Un altre grup clau estava format pels intèrprets. Eren uns 200, majoritàriament dones, que van facilitar la tasca dels assessors.
El conflicte entre trotskistes, anarquistes i comunistes, molt cruent duran la Guerra Civil, va provocar que Stalin cridés alguns d’aquests militars a Moscou per demanar-los explicacions sobre les seves actituds. Molts d’ells no van tornar mai. Això va ser un altre element desestabilitzador a l’exèrcit republicà que, a l’octubre del 1938, pràcticament ja no tenia aviadors ni tanquistes, i molt pocs assessors militars soviètics.
Com els alemanys, els soviètics no van deixar escapar l’oportunitat d’assajar tàctiques i armament de nova generació.
 |
| En acabar la Guerra Civil, l'Alemanya nazi va instal·lar aquests monòlits o esteles funeraries allà on havien estat abatuts voluntaris de la Legió Còndor, en aquest cas la tripulació d'un Heinkel 111 de la 3a esquadrilla del Kampfgruppe (K788), bombarders de la Legió Còndor abatut pels caces de l'aviació republicana el 16 d'octubre de 1938 |
Alemanya
“Vostès saben que quan un alemany serveix Espanya ho fa perquè és necessari per a Alemanya; quan un alemany cau allà, ho fa per Alemanya”. Adolf Hitler, 1937.
La participació alemanya va ser extremadament important. L’ajut va consistir en el subministrament d’armament modern, avions, artilleria i tancs d’última generació, però també de tropes especialitzades, la coneguda Legió Còndor.
El tercer Reich tenia la clara intenció d’ampliar els seus àmbits d’influència, però també buscava matèries primeres en territori espanyol: el ferro, el coure o el wolframi eren necessaris per al rearmament del seu exèrcit.
Aquest ajut, valorat en 215 milions de dòlars, es va pagar bàsicament en matèries primeres.
Itàlia
“Els efectius de Franco són insuficients per permetre-li conquerir tot Espanya”. Vittorio Cerruti, ambaixador italià a Paris, 1936.
Mussolini tenia un interès especial a dominar la Mediterrània, és per això que els italians van ser els que més tropes van traslladar fins a Espanya. El Corpo Truppe Volontarie (CTV) va arribar a aportar més de 75.000 homes.
L’aviació italiana, amb quasi 800 aparells, va ser decisiva per al control aeri de la guerra. A més, la seva marina, que era l’encarregada de controlar el bloqueig marítim de la Mediterrània segons el que estipulava el Pacte de No-intervenció, va aprofitar aquesta situació favorable per atacar vaixells mercants i de guerra republicans, unes accions totalment fora de la llei.
La factura de l’ajut, equivalent a 400 milions de dòlars, es va pagar a terminis fins al 1967.
Portugal
“Vam ajudar tant com vam poder el nacionalisme espanyol, enfrontats a la incomprensió i a la ceguesa d’Europa, vam ser des de la primera hora el que havíem de ser, amics fidels, van compartir patiments i no hem de retre comptes. Vam vèncer, això és tot...”. Antonio Oliveira Salazar, president, 1939.
Inicialment el dictador portuguès Salazar dubtava sobre els suports que havia de donar. Tement que una victòria republicana impliqués una invasió espanyola de Portugal, finalment va decidir ajudar els rebels.
Tot i que havia signat el Pacte de No-intervenció, la frontera va ser permeable. El port de Lisboa i la xarxa de comunicacions de Portugal es van utilitzar per fer arribar armament i combustible als rebels. A més, es van allistar 8.000 soldats voluntaris.
Gran Bretanya
“De cap manera, independentment del que pugui fer França o qualsevol altre país, hem d’estar al costat dels russos”. Stanley Baldwin, primer ministre, 1936.
La Gran Bretanya fou l’estat democràtic que va impulsar el política de no-intervenció, malgrat les legítimes demandes d’ajut del govern de la República.
El govern conservador va ser molt més sensible a la por al comunisme que a les amenaces del nazisme, fins i tot en contra de part de l’opinió pública. Va pressionar el govern francès, que d’entrada s’inclinava per ajudar la República, perquè s’afegís a la no-intervenció i va utilitzar les seves relacions privilegiades amb els Estats Units per tal que aquests també en restessin al marge.
França
“El que es proposa fer, entregar armes a Espanya, pot significar la guerra europea o la revolució a França”. Albert Lebrun, president de la República Francesa a Leo Blum, primer ministre, 1936.
A França va triomfar la política de la no-intervenció, tot i ser un govern d’esquerres. De fet, molts polítics donaven suport a la República veïna, ja que Espanya podia ser aliada en cas de guerra contra Alemanya i permetria assegurar la circulació entre França i les colònies nord-africanes, on hi tenia un terç de l’exèrcit.
Encara que la posició de no-intervenció implicava el tancament estricte de la frontera, a la pràctica hi va haver una certa permeabilitat en funció de les circumstàncies polítiques del moment.
 |
| Sala del Centre d'Interpretació |
Els EUA
“L’exportació de material de guerra, cap a Espanya, podria amenaçar i posar en perill la pau per als Estats Units”. Franklin D. Roosevelt, president, 1936.
Abans del conflicte espanyol, els Estats Units tenien una clara política de no –intervenció en guerres entre estats, expressada a la Neutrality Act de 1935.
La guerra espanyola no entrava en aquest supòsit. Tot i això, l’opinió pública va quedar dividida. Els catòlics es van manifestar majoritàriament a favor dels rebels, mentre que els sectors d’esquerres simpatitzaven amb la causa republicana, en oposició al feixisme.
Finalment, la influència de la política francesa i, sobretot, l’anglesa va portar el president Roosevelt a modificar la Neutrality Act, tot fent inviable la venda d’armes a l’Espanya en conflicte.
L’URSS
“El Pacte de No-intervenció s’ha convertit en un tros de paper buit. El govern de la Unió Soviètica no es considera obligat al seu compliment”. Ivan Maisky, representant al Comitè de No-intervenció, 1936.
L’URSS va ser el principal aliat de la República, tot i que Stalin inicialment era partidari de no intervenir. L’evolució de la guerra durant les primeres setmanes a favor dels rebels i el context internacional el van portar a la intervenció.
En comparació amb el suport rebut pels feixistes, l’ajut soviètic va arribar més tard i va ser més irregular. Va consistir principalment en aviació, tancs, artilleria i assessors militars.
A canvi la Unió Soviètica va rebre unes transferències de reserves d’or valorades en prop de 500 milions de dòlars.
Mèxic
“El govern de Mèxic està obligat moralment i políticament a donar el seu suport al govern republicà d’Espanya. Avui es debat en una lluita acarnissada, brutal i sagnant, oprimit per les castes privilegiades”. Lázaro Cárdenas del Río, president, 1936.
Mèxic fou el primer estat que va respondre les crides d’ajut de la República. El seu govern va defensar la legitimitat republicana en tots els fòrums internacionals. Mai no va arribar a signar el Pacte de no-intervenció.
Tot i els bloquejos i les pressions internacionals, Mèxic va aconseguir fer petits enviaments d’armes a Espanya. En finalitzar la guerra, va ser refugi de milers d’exiliats, molts d’ells catalans.
