En sortir de La Fatarella vam adreçar-nos a Vilalba dels Arcs per visitar el Centre d’Interpretació “Soldats a les trinxeres”. En aquest centre vam poder conèixer com era el dia a dia i les activitats que es duien a terme en una trinxera del front de la Batalla de l’Ebre.
La Primera Guerra Mundial va ser la primera experiència del que avui coneixem com a “guerra moderna”. La introducció de les armes automàtiques i la massificació de l’ús de l’artilleria, així com les intervencions d’una incipient aviació militar, van obligar els exèrcits a modificar les formes tradicionals de fer la guerra.
Els temps de les grans batalles on es decidia el curs d’un conflicte bèl·lic va donar pas a la guerra de trinxeres, als enfrontaments de desgast, en els quals les forces enfrontades desplegaven tot el seu potencial destructiu i la victòria estava reservada a aquell que tenia mes recursos i una millor organització.
En aquesta nova forma de fer la guerra, les trinxeres van esdevenir l’espai vivencial dels combatents. Entre les seves estructures laberíntiques, els homes combatien, menjaven, dormien i, quan la dinàmica de la guerra o permetia, provaven de continuar sent persones.
Benet al centre d'Interpretació
Les activitats militars a les trinxeres podem resumir-les en els següents punts:
Fortificar
L’ofensiva republicana a l’Ebre no va durar gaires dies, aviat aquest bàndol es va veure obligat a adoptar posicions defensives. Els responsables de bastir aquestes línies no van ser altres que els mateixos soldats.
Malgrat comptar amb unitats dedicades a aquestes activitats – els batallons d’obres i fortificacions, reforçats amb els batallons de càstig -, en moltes ocasions eren els soldats d’unitats de combat els encarregats de construir les seves trinxeres. Per a la majoria d’ells aquesta activitat era una maledicció. Quan cessaven els combats, en comptes de descansar els feien treballar a pic i pala per fer les trinxeres més fondes, més parapets i més forts o construir refugis subterranis per protegir-se dels bombardejos.
També calia tallar troncs i transportar-los, de nit, fins a la trinxera, per cobrir els refugis i els nius de metralladores. O bé enclavar pals i estendre línies de filferrades davant les excavacions.
 |
| Fer trinxeres era una feina molt dura |
Defensar
Els republicans eren experts a defensar posicions. L’orografia de l’Ebre, a més, els va facilitar la construcció d’una immensa xarxa de trinxeres en profunditat, i això els va permetre resistir durant mesos.
Les posicions més fortificades s’ubicaven als crestalls dels turons. Al vessant de l’enemic s’excavaven les trinxeres defensives, amb nius de metralladores per cobrir el front. Al vessant contrari s’excavaven refugis per amagar-se dels intensos atacs d’artilleria.
Quan començava el foc, a la trinxera només hi quedaven alguns vigies encarregats d’avisar quan atacava la infanteria, per tal que els soldats retornessin als llocs de combat i rebutgessin els assaltants. Només quan els supervivents no eren suficients per suportar l’atac, es retiraven fins a la segona línia per tal de refer-se i, complint ordres taxatives, contraatacar fins a recupera la posició perduda.
 |
| Casc, màscara de gas, bales i bombes de mà |
Vigilar
Era una activitat contínua. Durant el dia existien serveis de sentinella i, a la nit, uns soldats anomenats escoltes es col·locaven en una posició molt avançada. Quan es feia fosc, anaven fins a les filferrades i es quedaven allà, per passar-hi tota l anit, amb cura que l’enemic no els descobrís, perquè s’hi jugaven la vida. El seu deure era vigilar tota la nit, sense fumar ni fer soroll, fes fred o plogués. La consigna era que si veien avançar una patrulla enemiga, havien de llançar una bomba de mà i replegar-se a la trinxera, fet que no sempre resultava fàcil i constituïa, sens dubte, una activitat perillosa.
Els escoltes republicans temien especialment l’habilitat dels moros, que, aprofitant la foscor, arribaven silenciosament fins als seus amagatalls i els tallaven el coll. Malgrat el perill, en ocasions l’esgotament dels soldats era tan elevat, que s’adormien al seu lloc de vigilància, cosa que els podia costar la vida.
Atacar
Durant la major part de la Batalla de l’Ebre, la iniciativa ofensiva va restar en mans de les tropes franquistes. Fent cas de la màxima que va sorgir durant la Primera Guerra Mundial – “l’artilleria destrueix i la infanteria conquesta” - , el sistema ofensiu nacional es fonamentava a fer un ús abusiu de la seva superioritat, tant en quantitat de canons com d’aparells de bombardeig.
Abans de l’assalt, la posició enemiga es castigava durant llargues hores amb foc d’artilleria, per destruir qualsevol estructura defensiva i anorrear-ne els ocupants. Acabat el bombardeig, les unitats d’infanteria es llançaven a l’assalt, en terreny descobert. Si els republicans havien tingut temps d’arribar als refugis i havien resistit, els supervivents podien rebutjar l’assalt amb foc de fusell i granades de mà. Si era així, els nacionals es retiraven i es tornava a programar un nou atac d’artilleria.
 |
| Fusell i altre armament |
A les trinxeres es donaven un seguit d’activitats de la vida diària que tenien la seva idiosincràsia particular. Aquestes són:
Calçar
En un país bàsicament pobre, les espardenyes eren el calçat tradicional de la gent treballadora, del camp i de la ciutat. Per fabricar-les només calia espart, tela blanca de cotó i cordell per cosir-ho tot.
A causa del cost baix, es van convertir en el calçat oficial de la Guerra Civil. Era fàcil de fabricar i permetia fornir els milers d’homes mobilitzats d’ambdós exèrcits.
No era, però, un calçat còmode. Durant les llargues marxes dels soldats, els peus s’omplien de pedres, terra o restes de sotabosc. Amb la humitat s’inflaven com esponges, i aviat s’esfilagarsaven i es foradaven. Malgrat ser prou fresques a l’estiu, a l’hivern només amb bons mitjons de llana s’evitava de tenir sempre els pues gelats.
De botes, n’hi havia molt poques al front de l’Ebre i, normalment, estaven reservades a les unitats d’elit o a les forces de xoc, com les Brigades Internacional o les Banderes de la Legión.
 |
| Espardenyes |
La manca d’aigua també provocava que la higiene personal fos gairebé impossible. A la trinxera, no s’hi podia rentar la roba, i els uniformes acabaven podrint-se i caient a trossos, convertits en parracs que cobrien a mitges els soldats. Al front, les úniques ocasions de rentar-se i rentar la roba eren quan es trobava algun safareig o bassa on encara hi quedés aigua. Només en aquestes comptades ocasions els soldats es podien afaitar o rentar-se les dents, després d’haver passat per un bany improvisat, no sempre amb sabó.
Per això, els més buscat per un soldat en arribar a la rereguarda era un lloc on poder rentar-se i llavar les vestidures. O millor, aconseguir fer un foc per escalfar aigua amb la qual escaldar la roba plena de paràsits.
Els paràsits infestaven les trinxeres d’ambdós bàndols. A totes hi havia rates i tots els homes alimentaven colònies de xinxes, sovint acompanyades de polls i de puces.
Sempre que n soldat tenia una mica de temps es dedicava a despollar les peces de l’uniforme, sobretot a les costures, on els paràsits s’acumulaven en major quantitat.
Martiritzats per la pico, aprofitaven qualsevol moment per despullar-se i, pacientment, agafar aquelles bestioles i aixafar-se una rere l’altra. Perquè a més de picar, duien la bactèria de la febre quintana o “de les trinxeres”. L’altre maldecap eren les rates, que semblava que vivien a la trinxera com si fos casa seva. No temien els homes i els disputaven els espais. Els soldats, a l’hora de dormir, es tapaven fins i tot el cap amb la manta, perquè els rosegadors no els toquessin la cara. Malgrat això, els notaven córrer per damunt seu, fent-os pessigolles amb les cametes o provant de fer-se nius als cabells.
Jugar
El joc era vist com un vici i una font de conflictes. Per això era perseguit i es procurava mantenir els homes ocupats.
Malgrat aquesta voluntat dels comandaments, al front sempre existien estones mortes. Per passar aquelles llargues hores, jugar era una bona solució. Daus cartes protagonitzaven les partides improvisades en qualsevol racó. Alguns jugaven per distreure’s, però la majoria de soldats apostava tabac o altres coses, béns que hom considerés valuosos en una trinxera.
 |
| Monedes de l'època |
Fumar
La tristor, l’avorriment, la solitud, els nervis o la por, tot es passava fumant. Tots els soldats ho feien i que ho arribava fumador al front, allí s’hi tornava. El tabac era el còmplice de l’amistat i l’antídot per a l’avorriment i la por. Es fumava picadura, tabac negre sense embolicar. El tabac i l’encenedor eren dos tresors a la trinxera; per això quan moria un company, de seguida li prenien la petaca.
Els soldats preferien els encenedors de butxaca, perquè el vent no els apagava i feien poca flama. Fumar a la nit podia costar la vida, perquè la bresa del cigarret no es podia veure a gran distància, però sí que s’albirava la flama de l’encenedor.
Aquesta pràctica generava un intercanvi entre els exèrcits enfrontats: als nacionals els sobrava tabac i els mancava paper, al contrari que als republicans.
Quan no podien aconseguir picadura, els soldats es fumaven el que fos, començant pels pàmpols secs de les vinyes o qualsevol altra fulla.
Beure
L’aigua mancava a mesura que el front s’allunyava del riu. Llavors els combatents es bevien tota la que provaven embassada per regar o abeurar les bèsties.
Els escassos pus que hi havia eren objectius bèl·lics i, quan en quedava un entre les dues línies de foc, sovintejaven les treves per tal que, per torns, soldats carregats de cantimplores sortissin a buscar aquell bé tan preuat.
En cas contrari, calia confiar que arribés des de la rereguarda, si els combats ho permetien.
Els nacionals van tenir un abastiment d’aigua millor que els republicans. Sols van patir problemes de set mentre es defensaven el primers dies; després arribava aigua des de la rereguarda en camions cisterna. En molts casos, la manca d’aigua es va substituir pel vi de la zona. Gairebé a totes les cases existien cellers – en un període on la majoria dels pagesos encara elaboraven el via a cada – que van restar a disposició dels combatents un cop evacuada la població civil.
Així doncs, per aquells que combatien a prop de nuclis urbans, era més fàcil obtenir vi que aigua. A més, ingerir-lo, al parer de molts veterans, estimulava l’ardor guerrer a l’hora d’assaltar les posicions de l’enemic.
 |
| Cantimplores i porrons |
Les mancances derivades d’un proveïment insuficient van obligar els soldats a mercadejar i intercanviar els béns més diversos, tant dins de les pròpies línies com en les de l’enemic.
Els comandaments s’hi oposaven i tallaven la pràctica quan la descobrien, però els soldats feien tot el possible per cercar la manera d’intercanviar coses entre una trinxera i l’altra.
Els republicans lliuraven roba caqui, metxes de “xisquero”, espardenyes, jerseis, diaris, revistes i paper de fumar. Els nacionals, tabac, conyac, llunes de sardines o de melmelada, plàtans i diaris.
Per fer possible l’intercanvi s’ideaven infinitat de sistemes, com deixar les coses en una pedra convinguda o llençar-les d’una trinxera a l’altra mitjançant fones i altres ginys similars. En ocasions el paquet aterrava entre les dues línies, aleshores el receptor cridada: “Ei, que surto”, i el deixaven anar i tornar sense disparar-li.
Menjar
La supremacia de mitjans dels nacionals també es va notar en l’alimentació de la tropa. El domini de bona part de les zones agrícoles i ramaderes del país, els va permetre disposar de més recursos. A la zona republicana els queviures sempre van ser escassos i a l’Ebre la situació es va agreujar pel fet de combatre amb un riu a l’esquena.
Així, a la dieta del soldat republicà, el principal aliment era el pa: xuscos de molla dura que no sempre bastaven per a tots els homes.... i el ranxo.
 |
| Plat i cullera |
A fi que ne les destruís l’enemic, les cuines solien estar allunyades de les trinxeres, on l’àpat arribava fred i un sol cop al dia. Generalment el ranxo constava de llenties bullides amb un tros de cansalada o un rajolí d’oli; només de vegades se substituïen per arròs, cigrons o mongetes negres. Completava aquella dieta amb llaunes de conserva, de sardines o be arn russa.
Aquesta situació ve fer que els soldats republicans recuperessin la tradició dels exèrcits de viure sobre el terreny. En poques setmanes, aquells milers d’homes s’havien menjat tot allò comestible que hi havia als camps. Jan o hi quedava res. Havien devorat fins l’última fruita verda i petita que penjava dels arbres.
Els nacionals, en canvi, pràcticament no van patir gana duran tota la Guerra. El pa i el ranxo sempre van ser de bona qualitat. Amés, el domini de l’aviació va permetre que les cuines s’ubiquessin a prop dels front, assegurant el subministrament de, com a mínim, un plat calent al dia.
A part del ranxo, la intendència franquista subministrava al seus soldats llaminadures, com xocolata i galetes, que completaven l’alimentació i ajudaven a mantenir la moral de combat i de victòria.
Això mateix, els nacionals podien comprar llaunes i altres articles a les parades que duien a la primera rereguarda del front alguns comerciants, sobretot marroquins.
 |
| Llaunes |
Escalfar-se
El clima d’aquesta zona de l’Ebre es caracteritza, als estius, per dies molt calorosos i nits força fredes i humides , que s’agreugen a mesura que arriba la tardor. Al front no es podia fer foc, ja que comportava revelar la posició de les tropes i córrer el perill de rebre un tret. Per això, dins dels refugis i al fons de les trinxeres, es procurava organitzar alguna mena e braser primitiu que proporcionés una mica de calor. Els sentinelles s’escalfaven amb una llauna plena de brases que es col·locaven als peus i amb una manta tapant-los les cames.
 |
| Manta reglamentària i restes de carbó |
Dormir
A banda d’alimentar-se, el soldat també havia de descansar per estar alerta i poder combatre.
A la guerra, però, es passava molta son. Cada nit, almenys la tercera part dels soldats que estaven a primera línia, havien d’estar desperts per si l’enemic atacava per sorprès. És a dir, que passaven gran part de les nits en blanc i duran el dia no tenien ocasió de recuperar el son perdut. A més, el front no atorgava gaires comoditats. A la trinxera poques vegades podien comptar amb algun matalàs o cosa semblant. El normal era dormir a terra amb una o dues mantes, sobre una capa de palla o matolls, o directament sobre els conreus llaurats. Llits improvisats que, en algunes ocasions, s’ubicaven a l’interior de barraques fetes amb pedres i branques, segons la perícia dels seus constructors, o en coves excavades als marges de terra, per cercar la protecció dels filons de pedra natural.
Escriure
Escriure vinculava els soldats amb la vida que havien perdut i que esperaven retrobar. El repartiment del correu era, segurament, el moment del dia més esperat. Quan algú cridava; “correu!”, l’esperança retornava entre el dolor, la mort, la por i la tristor del front. Perquè les cartes mantenien el lligam sentimental amb les persones que els combatents estimaven. Una de les cançons més populars dels republicans era: “Sí me quieres escribir, ya sabes mi paradero...”, i variaven la lletra per posar el nom de la seva unitat o senzillament dir: “... en el frente de Gandesa, primera linea de fuego”. De bon tros, les cartes més preades eren les escrites per alguna dona, ja fos la promesa, la mare o una padrina de guerra, que portaven l’alè femení a aquell grup d’homes, obligats per la guerra a la solitud.
Obtenir paper de carta, segells i conservar un llapis o una ploma era bàsic per mantenir viu aquest vincle amb el món exterior. Els que no sabien llegir ni escriure buscaven companys que els ajudessin, de vegades a canvi de tabac o menjar. Comunicar-se amb la rereguarda, amb la família i la promesa era l’única manera de conservar un lligam amb el món real, aquell que encara existia més enllà de la trinxera.
 |
| Ploma, llapis i paper de carta |
