Ben dinat, vam desplaçar-nos fins a Batea per visitar el Centre d’Interpretació Hospitals de sang, on vam poder veure com es va estructurar i organitzar l’assistència sanitària per les persones ferides en el front de guerra de la Batalla de l’Ebre.
 |
| Estris dels sanitaris |
Del front a la rereguarda
Situat a menys de 10 quilòmetres del front hi havia el lloc de socors divisionari o hospital de primera línia. Aquí es rectificaven de nou les cures i es tornaven a classificar els ferits entre els lleus i greus. Aquests hospitals havien de reunir unes condicions mínimes d’aixopluc i seguretat, així com medis i personal suficient per realitzar intervencions completes i radicals als ferits més greus. Havien d’estar ben comunicats i organitzats per avaluar els ferits lleus i els ferits ja operats fins als hospital de campanya o rereguarda. Els llocs on es podia muntar un hospital eren molts diversos: tendes de campanya, masies, ermites, esglésies, convents, fàbriques, teatres, escoles, monestirs, túnels de ferrocarril, etc. La mobilitat dels equips de personal sanitari que allà treballaven era constant i la ordre de trasllat s’havia de complir al minut.
A través dels punts d’evacuació del cos d’exèrcit, els malalts arribaven als hospitals de campanya o hospitals de sang. Se solien emplaçar en poblacions importants i amb bona comunicació, no molt allunyades del front i s’establien en edificis sòlids i espaiosos: escoles, cases grans, etc. Aquí s’havia de fer un diagnòstic del ferit i recuperar-lo perquè pogués tornar al camp de batalla o be passés a un hospital de llarga durada o rereguarda, on podria gaudir d’un espai més tranquil per restablir-se.
 |
| Llitera i altres estris sanitaris |
El soldat ferit al front era atès, si era possible in en funció de la gravetat de les ferides, per alguna persona dels serveis sanitaris en el mateix camp de batalla, ja que cada combatent anava equipat amb un paquet de cura individual.
Si l’estat del ferit era més greu, els portalliteres el traslladaven al lloc de socors del batalló. Acostumava a estar situat molt a prop de la línia de foc, però en llocs resguardats: coves, marges, castes de camp, tendes de campanya camuflades, etc. Aquí es feia la cura d’urgència i es classificaven els ferits.
Des d’aquest emplaçament s’enllaçava amb el punt sanitari de la brigada, on es rectificaven les cures, es practicaven torniquets o immobilitzacions, s’administraven calmats i es reclassificaven els soldats amb un diagnòstic.
A partir d’aquest esglaó ja es disposava d’ambulàncies lleugeres camuflades.
 |
| Benet llegint un plafó del centre |
Mitjans de transport
Els soldats ferits que podien valer-se per ells mateixos anaven a peu fins als punts de socors, però per a la resta es feien servir lliteres, que transportaven els portalliteres.
Per arribar al lloc de socors divisionari o hospital de primera línia, ja es disposava, en molts casos, de carros de cavalls o d’ambulàncies lleugeres i camuflades que es construïen reciclant cotxes avariats, en els quals es col·locaven una o dues lliteres.
La columna d’evacuació de l’exèrcit tenia la missió de traslladar els ferits que ho necessitessin des dels hospitals de primera línia fins als llocs quirúrgics avançats, els hospitals de campanya i els de rereguarda. Els mitjans de transport que s’utilitzaven eren ambulàncies grans i autobusos.
Passant pel punt d’evacuació, que acostumava a ser una estació de tren relativament allunyada del front, els ferits es distribuïen pels trens i els trens hospital. Aquests vehicles venien formats des de rereguarda, circulaven de nit, arribaven al punt d’evacuació, carregaven els ferits i marxaven acte seguit per acabar de matinada a zones considerades segures. Estaven integrats per vagons convencionals de passatgers, vagons de càrrega, on els ferits anaven ajaguts de la millor manera possible, i a vegades per una sala d’operacions. Els trens podien transportar més persones, més ràpidament i a un cost més baix que les ambulàncies i els autobusos.
 |
| Estela funerària instal·lada per l'Alemanya nazi al lloc on va morir un soldat de primera classe (gefreiter) del Luftnachrichten Abteilung (LN/88) batalló de transmissions de la Legió Còndor. Karl Weigelt morí d'accident de cotxe el 3 de setembre de 1938 |
Una aportació molt útil va ser l’hospital quirúrgic mòbil, proper a la línia de foc, traslladat en una furgoneta, anomenada autochir. Era un camió completament tancat, amb porta posterior i que contenia tot el material necessari d’una sala d’operacions: caixes estèrils, aparells esterilitzats, pots de gaes, taula d’operacions, llums, autoclau, estufa seca i grup electrogen per quan s’havia de treballar en llocs sense electricitat.
Travessar el riu després de les primeres hores de la Batalla es va convertir en una tasca difícil. L’obertura de les comportes, el 26 de juliol, dels embassaments de Tremp i Camarasa del riu Noguera Pallares, que estaven a mans dels franquistes, així com els atacs aeris continuats per part d’aquests, destruïen diàriament els ponts i altres mitjans de pas que dia i nit tornaven a construir les tropes republicanes.
En molts casos els hospitals de primera línia anaven canviant de lloc segons avançava o s’endarreria el front de combat, o si hi havia bombardejos continuats. Aquest trasllats es feien amb camions pintats de verd que duien material de cuina, de farmàcia, llits, matalassos, fèrules, mantes, roba en general, sala d’operacions, grup electrogen i personal sanitari.
Personal sanitari
Amb el Decret de retirs extraordinaris, de 25 d’abril de 1931 – Llei Azaña – el Govern de la República va reduir els metges militars de 900 l’any 1931 a 747 el 1936. La gran majoria dels prejubilats, en produir-se l’aixecament militar va donar suport a Franco, i això va permetre que els serveis mèdics de la zona franquista estiguessin més organitzats. Però, d’altra banda les gran universitats del país, així com l’escola de traumatologia, estaven al costat republicà, cosa que va afavorir els grans avenços en medicina de guerra en aquest bàndol.
 |
| Estris per intervencions |
Mobilització del personal sanitari
A la zona republicana les organitzacions obreres i populars van crear milícies per enfrontar-se als insurrectes. Els republicans van improvisar serveis sanitaris amb personal voluntari, mentre que els nacionals van mantenir les estructures regulars que existien abans de 1936 i van aprofitar-se de la tradició de les guerres africanes. En convertir-se el cop d’estat en guerra civil, cap dels exèrcits combatents tenia una organització sanitària capaç de fer front a un conflicte perllongat, i això va obligar els franquistes a aplicar la xarxa sanitària i els republicans a sistematitzar-la. La sanitat militar republicana va reclutar personal civil i va anar adquirint experiència fins a aconseguir una organització sanitària eficaç.
La selecció ideològica del personal va ser molt rigorosa en ambdós bàndols. Al nacional era necessari el carnet d’identitat; al republicà, l’aval d’alguna organització política afí al Front Popular. Tot i així, l’espionatge va ser freqüent en l’àmbit de la sanitat. Les persones de fidelitat més provada van ser destinades a ocupar llocs de responsabilitat.
El personal menys qualificat (sanitaris, portallilteres, conductors d’ambulàncies...) així com els estudiants de medicina i farmàcia que van ser cridats a lleves, van rebre una formació específica i intensiva, i les deficiències teòriques les van suplir amb molta pràctica. De fet, tots els esglaons sanitaris van haver de fer cursos d’adaptació a la guerra moderna i a l’estructuració de la sanitat militar en temps bèl·lic. Els metges rebien cursos sobre tàctica militar, emplaçament de serveis, pla d’evacuació de ferits, desinsectació o noves ferides causades per la nova munició. Els portalliteres, els practicants i les infermeres rebien instruccions d’ordenances militars, pràctiques de defensa antigàs, transport de ferits o primeres cures.
Els hospitals de primera línia, de campanya o de sang, de rereguarda i trens hospital tenien una estructura força semblant.
 |
| Mocador de coll amb instruccions per venatges |
D’una banda, hi havia el personal de plantilla:
- Un metge (era el director)
- Responsable o cap de l’hospital
- Sergent
- Grupo de cuina
- Oficinista
- Comissari polític i ajudant
- Grups d’infermeres, practicants i sanitaris
- Servei de desinfecció i desinsectació.
D’altra banda, el personal de l’equip quirúrgic:
- Un metge cirurgià, era el cap i tenia el grau de capità
- Un tinent ajudant (metge)
- Un oficial anestesista (practicant)
- Un instrumentista (practicant o estudiant de medicina)
- Un transfusor de sang (practicant o estudiant de medicina)
- Una infermera i un sanitari de la sala d’operacions: eren els encarregats del muntatge, l’esterilització, l’autoclau, els bullidors, la roba, etc
- Altres infermeres i practicants
- Un oficinista: feia la història clínica del ferit
- Un barber: afaitava ràpidament i extensa les parts del cos amb ferides importants sobre les quals s’havia d’intervenir.
- Un oficial metge
- Portalliteres
- Conductors (anaven proveïts de bosses de primeres cures per a les situacions d’emergència).
Llocs de socors del batalló. Cada batalló comptava amb un equip sanitari que depenia dels comandaments del batalló. Estava format per:
- Un metge: era el cap i el responsable del material. Havia de conèixer els plans de les operacions i els sistemes d’evacuació disponibles. Les seves funcions principals eren les següents: reconeixement del ferit i actuació immediata, determinar l’ordre d’evacuació i fer la fitxa d’avantguarda, entregar els ferits als portalliteres.
- Practicants: eren els col·laboradors imprescindibles dels metges. Les seves funcions principals eren les següents: assistència de ferits i malalts, encarregar-se de la neteja i del bon estat del material de cura, de la documentació i de la higiene en general.
- Sanitaris
- Portalliteres: eren la primera baula de la cadena sanitària. L’elecció d’aquests era molt rigorosa.
Sanitaris i portalliteres sovint s’intercanviaven les tasques. Havien de saber portar una llitera, traslladar un ferit en braços, fer una primera cura i conèixer l’ús del torniquet.
 |
| Accés a les sales |
Les infermeres
Les religioses, en molts casos, van haver de cedir els convents per convertir-los en hospitals. En general, els franquistes es van beneficiar molt més de l’experiència que les monges secularitzades tenien en assistència sanitària, però el sector republicà també va tenir infermeres monges secularitzades quan les circumstàncies ho van requerir.
Les infermeres, però, van ser voluntàries als dos bàndols. En general, tenien molt poca preparació tècnica. La majoria d’elles, abans de la Guerra, havia treballat en oficis considerats típicament femenins i, per tant, igual que le resta de personal sanitari, va haver de fer cursets o aprendre sobre la pràctica.
Tot i que el personal femení havia d’anar passant a rereguarda, la falta de personal masculí, a mesura que anava avançant la Guerra, va fer que moltes d’aquestes dones continuessin als hospitals més propers al front.
 |
| Recreació d'un lloc de primera atenció |
Solidaritat internacional
La Guerra Civil Espanyola va ser un enfrontament entre dos grans concepcions ideològiques en un moment decisiu per a la història.
La Guerra Civil va despertar la sensibilitat de persones d’arreu del món que, per raons humanitàries o polítiques, van decidir deixar els seus països i implicar-se plenament en aquesta gran batalla. Aquests homes i dones s’agrupaven en organitzacions diferents i variades que, a part de combatre, també van ajudar en l’àmbit de la sanitat. Organitzacions com la Creu Roja o la dels quàquers van ser presents en ambdós bàndols; d’altres, com Socors Roig Internacional, Solidaritat Internacional Antifeixista i les Brigades Internacionals, van donar el seu suport al sector republicà.
La Creu Roja
La Creu Roja va néixer per iniciativa del ciutadà suís Henry Dunant. El 24 de juny de 1859, commogut pels horrors de la batalla de Solferino entre els exèrcits austríac i francès. Dunant – que es trobava de viatge de negocis al nord d’Itàlia – va mobilitzar la població civil per socórrer els ferits, sense distinció de bàndol. Aquesta idea va ser recollida per quatre ciutadans suïssos més, que van crear el Comitè Internacional de la Creu Roja l’any 1863.
A Espanya, la Creu Roja va organitzar-se sota els auspicis de l’Orde Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, el 1864, i va ser declarada “Societat d’Utilitat Pública”. Els principis fonamentals de l’organització són els següents: humanitat, imparcialitat, neutralitat, independència, servei voluntari, unitat i universalitat.
Durant la Guerra Civil, la Creu Roja va ser present al bàndol republicà i al nacional. Les principals actuacions que va dur a terme van ser: visitar els detinguts, intercanviar i alliberar els captius, evacuar, repatriar els combatents i oferir atenció humanitària i sanitària als soldats i la població civil. Va posar en marxa, també, un important servei de missatges civils per ajudar les famílies que havien quedat separades a posar-se en contacte entre si. A més, va desenvolupar la tasca de canalitzar l’ajuda humanitària que provenia d’altres països.
Les Brigades internacionals
En la Guerra Civil Espanyola, les Brigades Internacionals eren unes unitats compostes per voluntaris estrangers de 54 països de tot el món, que van lluitar al costat de l’exèrcit de la República. Les Brigades van participar en la defensa de Madrid el 1936, les batalles del Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol, Aragó i l’Ebre, i van ser retirades a partir del 23 de setembre de 1938 a fi de modificar la posició davant la intervenció estrangera del Comitè de No-intervenció.
Les Brigades Internacionals van disposar dels seus propis hospitals de guerra, on van atendre els seus ferits, així com d’altres soldats i població civil. Per això, van ser nombrosos també els metges que els van acompanya, com el comunista búlgar Zwtan Kristanow (a. Oscar Telge), responsable mèdic dels serveis sanitaris de les Brigades Internacionals; el Txec Bedrich kis i la metgessa vienesa Françoise Riesel, cirurgians a l’Hospital de Benicàssim; el metge anglès Reginald Saxton, que va treballar en precaris hospitals de sang de Guadarrama, Jarama i el front de l’Ebre, així com les infermeres Patience Edney i Ada Hodson, al front de l’Ebre, i la infermera nord-americana Salaria Kee, a Madrid i a Múrcia.
 |
| Benet observant el mapa dels hospitals durant la batalla de l'Ebre |
Innovacions mèdiques
Les grans innovacions en l’àmbit sanitari van ser bàsicament tres. Es van desenvolupa i practicar durant la Guerra Civil Espanyola i van servir per a guerres posteriors, així com també per a la medicina civil.
La necessitat de tractar les ferides de guerra amb cirurgia d’urgència, va dur a crear hospitals i hospitals mòbils (autochirs) molt a prop del camp de batalla. Això va reduir enormement la mortalitat, sobretot la causada per gangrenes gasoses o infeccions que es produïen perquè la intervenció havia arribat massa tard.
Els ferits amb hemorràgies es morien per manca de sang, a que amb el mètode de transfusió de sang que hi havia al començament de la Guerra, que consistia en l’administració braç a braç, era totalment impossible arribar a tots els ferits. Va ser el doctor Frederic Duran i Jordà que va proposar-se seriosament crear un banc de sang, amb el qual la donació i la recepció de sang eren processos independents. Després d’una crida mitjançant la ràdio i els cartells, van acudir centenars de persones a donar sang. Aquesta es guardava i es traslladava en camions, que duien cambres frigorífiques, fins als hospitals del front. Aquest mètode va tenir una gran efectivitat. En primer lloc, pel fet de treballar en sistemes tancats, evitant tot contacte de la sang amb res que pogués contaminar-la. En segon lloc, perquè es barrejava la sang de sis donants diferents del mateix grup i, d’aquesta manera, si algun d’ells presentava algun factor d’incompatibilitat indetectable, quedava diluït per la sang dels altres.
Es feia l’extracció als donants, i aquesta sang, impulsada pel buit originat per una trompa d’aigua, anava a parar, a través d’un sistema de tubs tancats, a un dipòsit on es reunia, juntament amb un anticoagulant, amb la sang de cinc donants més del mateix grup sanguini. S’acoblava així un conjunt d’uns dos litres, el qual, després de fer-ne proves bacteriològiques, es feia passar als tubs definitius, cadascun dels quals contenia 300cc de la barreja amb nitrogen a pressió. Tot això es feia en sistemes tancats, hermètics, per evitar-ne la contaminació, i el tub definitiu anava tancat a la làmpada; quedava constituït un autoinjectable per usar-lo quan calia. Després de comprovar el grup de receptor i de trencar l’extrem afilat del tub de vidre, la sang, impulsada pel gas inert que contenia, es dirigia a les venes del pacient a través d’un simple tubet de goma proveït d’una agulla terminal.
 |
| Material mèdic |
D’altra banda, també per evitar les gangrenes i, per tant, les amputacions, el doctor Josep Trueta i Raspall va començar a aplicar i sistematitzar el mètode oclusiu de tractament de ferides i fractures obertes, que es va practicar al llarg de tota la Guerra, amb les benes de guix com a element fonamental. L’havia començat a aplicar en la medicina civil, a partir del mètode que l’any 1924 havia definit el cirurgià nord-americà Winnet Orr.
Aquesta pràctica va estalviar molt sofriment, molta sèpsia i, particularment, amputacions. A més, es va generalitzar la sistematització que havia fet Bötler, metge vienès, quant a tracció metàl·lica i immobilitzacions per tractar les fractures d’extremitats.
El “mètode Trueta” consisteix a tractar la ferida al més ràpidament possible, netejant-la primer amb aigua i sabó. Després s’extirpa tot el teixit fet malbé i, si cal, s’amplia la mida de la ferida, a fi d’evitar la infecció i que aparegui la gangrena. S’hi aplica un drenatge i, finalment, s’enguixa l’extremitat per immobilitzar-la.
 |
| Material educatiu del Dr. Josep Trueta |
El tren hospital
La línia fèrria Móra d’Ebre – Reus va permetre als republicans fer moltes de les evacuacions per ferrocarril. Aquesta línia té nombrosos túnels i el tern podia refugiar-s’hi en cas d’atacs aeris. A més, s’hi van poder estacionar trens que en diverses ocasions, i gràcies a alguns trams de doble via, van funcionar com a hospitals estables. Aquests trens disposaven de sala d’operacions, lliteres, menjador i cuina, i s’hi feien les intervencions als ferits més greus que necessitaven ser operats amb rapidesa.
Des de Móra d’Ebre els ferits eren traslladats als unts d’evacuació, que estaven situats al túnel de l’Argentera i en un altre que hi havia a prop de l’estació dels Guiamets. Des d’allà els trens els traslladaven principalment a l’Institut Pere Mata, a la ciutat de Reus, o al Sanatori Preventiu Antituberculós de la Sabinosa, a Tarragona.
Els nacionals, per facilitar el trasllat dels malats des del front, van aprofitar les vies ferroviàries Casp - Nonasp i Alcanyís - Horta. Des dels hospitals d’evacuació els duien fins a Saragossa i sovint continuaven amb tren fins a Bilbao. Des d’allà els embarcaven al vaixell hospital Ciudad de Palma, que els distribuïa per hospitals de Gijón, Vigo, Sevilla, Màlaga o Santander.
 |
| Reproducció d'un tren hospital |
Malalties col·laterals
Les malalties derivades de la poca higiene, el fred i la fam s’havien de combatre amb la mateixa insistència que la resta de ferides de guerra. La influència de la política sanitària progressista del Govern, però sobretot els greus problemes que es va trobar entre les seves tropes, van fer que l’exèrcit republicà destaqués en la propaganda d’educació sanitària.
Per tant, a través de butlletins, cartilles, revistes i cartells, va fer difusió d’uns principis d’higiene elementals per prevenir malalties com la febre tifoide, el paludisme, la sarna o malalties venèries (de transmissió sexual).
