Després de les festes nadalenques, en Benet i jo vam decidir
conèixer amb més detall la història i racons de la capital de la comarca d’Osona,
Vic. Així doncs vam fer una ruta pel centre històric de la ciutat, aturant-nos
a tots els indrets més significatius, vam visitar el Museu Episcopal de Vic i
vam acabar fent una visita al Museu de l’Art de la Pell. Anem per pams i
comencem amb la visita al centre històric de Vic.
Plaça Major (Mercadal)
Molt abans que s’hi construís la primera casa, aquí hi havia
una esplanada on es duia a terme un mercat a camp obert. Als segles XII i XIII
s’hi va començar a construir al voltant; les cases es feien amb porxos per
resguardar-se de les inclemències del temps i la normativa de l’època manava
que els arcs havien de ser prou alts perquè hi pogués passar un home a dalt
d’un cavall. Avui s’hi continua fent el mercat cada dimarts i cada dissabte; és
el centre de la vida ciutadana i l’escenari de tota mena d’actes i
celebracions.
Els edificis són d’èpoques i estils diversos, però presenten
en conjunt una gran harmonia. En una cantonada, l’escultura dedicada al Merma
marca un dels punts de trobada: està dedicada al membre més popular de la
família Cap de Llúpia, els capgrossos de Vic, que acompanyen els gegants de la
ciutat durant les festes i són molt populars entre els més petits. El centre de
la plaça no ha estat mai empedrat ni asfaltat i ha mantingut així la seva
essència al llarg dels segles, cosa que la converteix en una de les places més
singulars del país.
Casa de la ciutat
La part més antiga de l’Ajuntament és l’edifici del segle
XIV on avui hi ha l’Oficina de Turisme. La Llotja del Blat era un espai obert
on es venia carn i peix i es pesava el blat i la farina; al pis de sobre, hi
havia unes dependències per a les reunions del Consell de la Ciutat.
Amb el temps l’edifici es va ampliar amb la compra de les
cases veïnes fins a aconseguir una sortida a la plaça del Mercadal, tal com
corresponia a un edifici tan representatiu per a la ciutat. La remodelació més
important del conjunt la va portar a terme, a partir de l’any 1670, fra Josep
de la Concepció, un dels arquitectes més qualificats del Principat de Catalunya
en el segle XVII, el qual va transformar el conjunt dels edificis en un gran
casal barroc que ha arribat en el dia d’avui sense modificacions remarcables.
Els elements més destacables del conjunt són la sala del consistori, un espai
arquitectònic únic, d’estil barroc del segle XVII, amb il·luminació zenital a
través d’un llanternó central; la Llotja del Blat, actual Oficina de Turisme,
amb el tancament dels porxos de l’antiga llotja, per l’arquitecte Josep Maria Pericas a partir
del 1922; la Sala de la Columna, amb el finestral gòtic construït el 1509 i la
galeria dels vigatans il·lustres. Darrerament s’hi exposen diverses pintures de
Josep M. Sert, entre les quals hi ha la magnífica decoració titulada Les Quatre
estacions (1917 – 1920).
Casa Cortada
La casa Cortada és un exemple característic de les cases
senyorials de l’època barroca de Vic. Austera per fora, a dins conserva el mobiliari
i la decoració originals amb unes pintures murals de Francesc Pla, El Vigatà
(1743 – 1805), considerat el pintor català més interessant del darrer quart del
segle XVIII. Les pintures narren les aventures de Telèmac, fill d’Ulisses, i
s’han mantingut en molt bon estat. Aquesta casa era una de les millors de la
ciutat.
Per això en ocasions excepcionals s’hi allotjaven els
visitants més importants. Durant la guerra del Francès s’hi va allotjar un dels
generals de Napoleó. Sembla que l’hoste va fer gala de la seva poca educació i
va ratllar un vidre de la porta de l’alcova principal amb el diamant del seu
anell. Sigui com sigui, avui en un dels vidres d’aquesta alcova s’hi pot
llegir: “Merde pour les espagnols”.
Casa natal de Sant Miquel dels Sants
Miquel Argemir, conegut com sant Miquel dels Sants des que
va ser canonitzat per l’Església catòlica el 1862, va néixer en aquesta casa el
1591 i va morir a Valladolid el 1625. Per això en aquestes dues ciutats és on
avui hi ha una gran majoria d’homes que porten aquest nom i que celebren l’onomàstica
el 5 de juliol. En aquesta data Vic celebra també la Festa Major, ja que el
patró és sant Miquel dels Sants.
Aquest dia, autoritats i ciutadans porten la imatge del sant
en processó a la catedral en un acte solemne i festiu, una de les tradicions més
vigatanes. Sant Miquel és considerat protector del càncer, dels infants i de
les parteres, per això era costum que els pares portessin els nens a fer els
primers passos a la capella que s’hi va construir el 1779, any de la seva
beatificació.
El Seminari vell i l’Església
de Sant Just
Aquí hi van estudiar, entre molts altres, el filòsof vigatà
Jaume Balmes, el poeta de Folgueroles Jacint Verdaguer o sant Antoni M. Claret,
que va fundar la congregació dels claretians en una de les cel·les.
L’edifici, que ocupa la meitat de l’illa de cases, s’està
rehabilitant per desenvolupar-hi diferents funcions. Aquesta església, d’època
gòtica, va pertànyer a un convent de jesuïtes i, a partir del segle XVIII, al
Seminari Vell, una institució clau de la ciutat perquè va permetre continuar
impartint estudis superiors a Vic; a més, va enriquir-la amb el dinamisme que
hi aportava la presència d’estudiants i professors. Avui, el Seminari Vell
acull els estudis d’altres joves, amants del teatre, perquè és la seu de
l’Institut del Teatre – centre d’Osona.
Casa Fontcuberta
En aquesta casa senyorial
hi va néixer l’escriptora M. Àngels Anglada (1930 - 1999). Els racons de
la casa, el carrer i el barri conformen l’univers quotidià de part de la seva
obra.
L’edifici avui l’ocupa un restaurant; té elements romànics,
gòtics i barrocs i, sobretot, destaquen les pintures de la sala principal,
atribuïdes a Francesc Pla, El Vigatà, i inspirades en Les metamorfosis d’Ovidi.
Hospital de la Santa Creu
A l’època medieval els hospitals es construïen fora dels
recintes emmurallats, però prop d’una de les portes d’accés a la ciutat. Així
es va fer el 1348 quan el mercader vigatà Ramon de Terrades va deixar els seus
béns a la ciutat per fer-hi un hospital per als malalts, els vianants i els
infants abandonats.
La façana, d’estil plenament renaixentista, pertany a la primera
ampliació (1539-1547), que va mantenir les dues sales d’època gòtica -una per
als homes i l’altra per a les dones-. El petit campanar indica l’indret on hi
va haver la primera capella dedicada a la Santa Creu. Més tard, es va construir
la nova església d’estil barroc i la Casa de Convalescència, amb un claustre
central que es caracteritza per la seva harmonia i austeritat. Avui l’hospital
continua mantenint la seva funció i és un centre de referència en medecina
pal·liativa. La Casa de Convalescència acull un centre d’emprenedoria.
Església i Convent de Sant Domènech
Els dominicans van ocupar el convent fins a 1835, que va ser
destinat a casa de caritat i, actualment, és la seu de l'Escola d’Art de Vic.
Al segle XVII un pla de fortificació, imposat per Joan
d’Àustria per protegir la ciutat dels atacs francesos, va obligar a enderrocar
els edificis que quedaven fora del recinte emmurallat, i com a conseqüència
d’això van desaparèixer la majoria d’antics convents. Poc temps després molts
ordes religiosos van tornar a edificar-los a les rambles seguint l’estètica
barroca que imperava en aquell moment. Aquest és el cas de Sant Domènec, el
convent aixecat pels dominicans amb una església d’una sola nau i al costat les
dependències del convent distribuïdes a l’entorn d’un claustre central. En aquest
cas, l’element més interessant del conjunt és el claustre (Jacint Morató i
Soler, 1723), considerat el millor de Vic per la seva esveltesa i originalitat.
Casa dels missioners claretians i Església de Sant Antoni
Maria Claret
La condició de seu episcopal i la influència de les
institucions eclesiàstiques van afavorir la presència de convents i
congregacions, moltes fundades a Vic. La casa dels missioners claretians i
l’església de Sant Antoni M. Claret (1807-1870), construïda a la meitat del
segle XX, n’és un clar exemple.
Sant Antoni Maria Claret, l’any 1849, va fundar la
congregació dels missioners claretians en una aula del Seminari Vell.
Actualment, hi ha 3.000 persones d’aquest orde, repartides en 66 països dels
cinc continents. Al costat del temple, s’hi pot visitar el sepulcre del sant; a
més, la casa mare de la congregació acull el Museu Claretià que proposa un
recorregut per la vida i l’obra del fundador a través d’objectes i records
personals. A més dels missioners claretians, a Vic hi ha la casa mare de les
Carmelites de la Caritat Vedruna, un orde fundat per santa Joaquima de Vedruna;
les Dominicanes de l’Anunciata, fundades per sant Francesc Coll; les Serventes
del Sagrat Cor de Jesús, fundades per Joan Collell, i les Josefines de la
Caritat, fundades per Caterina Coromina.
Casa Bayés
És la casa familiar de la nissaga de metges Bayés i de la
il·lustradora Pilarin. El prestigiós metge Càndid Bayés va impulsar la reforma
de la casa dels segles XV i XVI per instal·lar-hi el consultori actual.
La reforma, d’influència modernista, destaca per la riquesa
dels interiors amb l’ús de pedra picada, ferro forjat, vitralls emplomats,
ceràmica vidriada i amb mobles i llums originals. Just al costat, hi ha la Casa
d’Anita Colomer. L’autor de tots dos edificis és Josep M. Pericas (1881-1966),
que va ser un destacat arquitecte que va evolucionar del modernisme al
noucentisme, i va deixar a Vic una important obra amb més d’una vintena
d’intervencions. Molt temps abans, en aquest lloc, hi havia hagut una escola
que es va convertir en la Universitat Literària de Vic, suprimida el 1716 pel
Decret de Nova Planta, i que va donar nom a l’actual carrer de l’Escola.
El bisbe Oliba
Oliba provenia d’una família comtal catalana i, abans de
bisbe de Vic, va ser abat de Ripoll i de Cuixà i fundador del monestir de
Montserrat. Va tenir una gran influència a la societat del segle XI, quan
Catalunya s’estava vertebrant com a país i Vic n’era un dels punts clau.
L’escultura de D. Fita (2002) homenatja el bisbe Oliba (971
– 1046) al costat del campanar que va fer aixecar al segle XI. Estava
emparentat amb la casa comtal catalana i va ser el principal conseller de la
comtessa Ermessenda quan va haver de governar els comtats centrals de Catalunya
a la mort del seu marit. Se’l considera l’impulsor de l’art romànic i un dels
mèrits que més l’honora és d’haver estat el primer promulgador de la pau i
treva de Déu, unes lleis que, per tal de protegir les persones indefenses,
prohibien els actes violents uns dies determinats i l’entrada amb armes a les
esglésies i a les seves sagreres. La iniciativa va tenir un gran ressò a tot el
món cristià. Al vestíbul del Museu Episcopal es pot visitar un espai
d’interpretació dedicat a aquest personatge.
La Catedral
De la catedral que el bisbe Oliba va construir al segle XI, en
resten el campanar, la cripta i les restes de l’església de Santa Maria, senyalitzades
al paviment de la plaça de la catedral. El campanar és el més alt de Catalunya
d’estil romànic i un dels emblemes de Vic. Amb el pas del temps, aquesta catedral es va ampliar
i modificar diverses vegades fins que el segle XVIII es va construir el gran
temple neoclàssic. A principi del segle XX, Josep Maria Sert va rebre
l’encàrrec del bisbe Torras i Bages de decorar l’interior de la catedral.
La imatge de sant Pere, a qui està dedicat el temple, presideix
la façana. De l’època gòtica destaquen els claustres del segle XIV i el fabulós
treball escultòric del retaule en alabastre de Pere Oller. De l’època barroca, a
la capella de Sant Bernat Calbó hi ha l’urna de plata repujada on està enterrat
el sant. La decoració de la catedral va ser l’eix vertebrador de la carrera
artística de Josep Maria Sert, la seva obra més important, tant per les
dimensions com per la repercussió que va tenir. Va fer el projecte tres
vegades: la primera no es va arribar a col·locar, la segona es va destruir a
l’inici de la Guerra Civil i la tercera és la que veiem avui, un projecte que
un cop finalitzada la guerra Sert va tenir temps d’acabar poc abans de morir el 1945. Sert reposa prop
de la seva obra emblemàtica, al claustre de la catedral. Al centre del mateix
claustre hi ha també el monument funerari del filòsof vigatà Jaume Balmes.
Cripta
La cripta data de la catedral romànica consagrada el 1038. Els capitells encara són més antics ja que es van aprofitar de l’antiga catedral preromànica. Està dividida en tres naus cobertes amb voltes d'aresta, que es recolzen en columnes amb capitells esculpits. Estan datats a finals del segle X i la seva temàtica és vegetal. En el segle XII es va pujar el nivell del terra i es va decorar amb uns cercles concèntrics. També se li van afegir dos trams pel costat oest.
Antic retaule major de la Catedral de Sant Pere de Vic de Pere Oller
Ja sabíem de la història de la primera catedral de Vic documentada l'any 516. Que durant el període d'invasió sarraïna (717-718), fou destruïda, i no se n'edificà cap altra fins a la repoblació del territori d'Osona pel comte Guifré I el Pelós (886) amb la restauració del bisbat.
El que no sabíem és que descobriríem a la girola de la catedral. L'antic retaule major obra de Pere Oller. Ens vam queda bocabadats de la bellesa d'aquest retaule. Fins i tot vam seure una estona per contemplar en detall totes les escenes bíbliques. Simplement expectacular, digne de gaudir-lo una bona estona.
Com deia, l'antic retaule gòtic, construït a principis del segle XV (datat entre el 1420 i el 1427) pel mestre Pere Oller amb alabastre de S'Agaró. Va ser donat per Bernard Despujol, del que també hi ha la tomba a la mateixa girola.
En la part central, presidint-lo, es troba la imatge de Sant Pere, patró de la catedral. Al seu damunt, protegida per un dosser, que està rematat en un pinacle, trobem una imatge de la Verge amb el Nen.
El retaule es completa amb dotze escenes esculpides, en les que set d'elles corresponen als Goigs de Maria, quatre a la vida de Sant Pere i una ens narra el martiri de Sant Pau. Les escenes estan disposades en tres zones de dos relleus cadascuna. La divisió horitzontal es realitza mitjançant frisos ornamentals, mentre que la vertical es fa gràcies a tres imatges de sants en cada de les divisions.
La part inferior del retaule està formada per catorze sants. En la part central trobem el tabernacle, on veiem a Crist després de la Passió, sostingut per àngels i flanquejat per la seva mare i Sant Joan.
Palau Episcopal
La condició de seu episcopal des de l’època visigòtica ha
marcat el caràcter cultural i religiós de la ciutat al llarg dels segles; els
límits del bisbat de Vic comprenen encara avui diverses comarques de Catalunya.
Els orígens del palau episcopal, on avui continua residint el bisbe, són del
segle XII.
A l’interior, la Sala de Sínodes mostra els retrats de tots
els bisbes que han passat per la seu vigatana. Per la mateixa entrada
s’accedeix a l’Arxiu i Biblioteca episcopals, un dels principals arxius de
Catalunya per l’antiguitat dels
documents, a més s’hi guarden tresors com els còdexs fets a la seu vigatana
entre els segles X al XV o cinc grans butlles en papir del segle X.
Pont de Queralt
D’estil romànic, construït al segle XI, donava accés al
portal de la muralla del qual provenia el nom. Fins al 1274 per entrar a Vic,
venint de Barcelona, s’havia de passar per aquest pont. A partir d’aleshores el
rei va desviar el camí de Barcelona cap a ponent i el nou camí entrava a Vic
pel carrer de Sant Pere i el portal de Malloles, després de salvar el riu pel
pont gòtic del Remei.
A la part de vora muralla el pont es va modificar al segle
XIX, en obrir la rambla del Bisbat, i el primer arc es va haver de reconstruir
en ser destruït a les acaballes de la Guerra Civil. El pont rep el nom del
casal dels Queralt, senyors del castell de Gurb, que es trobava només entrar a
la ciutat. La seva imatge, juntament amb la catedral, ha estat utilitzada més
d’una vegada per identificar Vic. Fins i tot apareix al revers del bitllet de 5
pessetes emès el 1954 amb el rostre de Jaume Balmes a l’anvers, per això mentre
van circular aquests bitllets també se’l coneixia com el pont del duro.
Les adoberies
Des del pont de Queralt es pot contemplar el barri de les
adoberies. A la riba esquerra, mirant riu avall, es veuen els obradors on es
duia a terme l’acabat de les pells i els assecadors als pisos de dalt. La
indústria de la pell és la més tradicional de Vic i ha subsistit fins fa molt
poc, tot i que en altres emplaçaments.
Des de l’època medieval i fins a mitjan segle XX, aquest era
el lloc on es feia aquesta feina, a prop del riu, atesa la necessitat d’aigua
d’aquesta indústria. A principi del segle XIX s’hi van arribar a comptar fins a
24 adoberies. Actualment, el conjunt està declarat Bé d’Interès Nacional en la
categoria de Zona d’Interès Etnològic. Si es travessa el pont, es pot observar
a la llunyania un singular edifici contemporani daurat: el Teatre Atlàntida.
L’Albergueria
D’època romànica, aquest espai, vinculat a la catedral, havia
tingut accés directe al claustre, i va ser la primera institució benèfica i
hospitalària de Vic.
Era utilitzat per acollir els pelegrins i els vianants sense
recursos que feien cap a la ciutat. Avui
és la seu del centre de difusió cultural del bisbat de Vic, una entitat que
organitza exposicions temporals i actes culturals.
Església dels Dolors
Des del 1750 la congregació dels Dolors organitza cada
Diumenge de Rams la processó dels armats que transcorre en un impressionant
silenci pels carrers de la ciutat.
L’església és una construcció barroca del segle XVIII. El
retaule principal, centrat per la imatge de la marededéu, és una còpia exacta
de l’original destruït l’any 1936 i és un exemple de com eren els retaules que
omplien les esglésies de Vic en aquella època.
Call Jueu
En aquest lloc, entre la plaça de Malla i el carrer d’en
Guiu, és on se situava el call jueu de Vic.
Al final del segle XIII, en aquests i altres carrers
propers, que avui han desaparegut, s’hi van establir algunes famílies jueves.
Se sap que hi havia una sinagoga i una escola i que tenien una activitat molt
intensa com a prestadors, tot i que no van arribar a formar mai una comunitat
forta.
Església de la Pietat
A l’edat mitjana, aquesta plaça era un centre ciutadà de
màxima importància i significació per on passava la divisió de la partida
episcopal i de la partida comtal. Hi havia el centre de la jurisdicció dels
Montcada que governaven des del castell, i s’hi feia un mercat setmanal
documentat des del segle X. Al segle XVII s’hi va construir l’església de la
Pietat que va ocupar bona part de l’espai.
L’antecedent de església de la Pietat és la capella de Sant
Sadurní, construïda al segle XI a redós del castell dels Montcada i de la qual
avui només en podem veure una part de la façana a la paret lateral esquerra. La
Pietat es va construir al segle XVII sobre la petita església romànica gràcies
a les almoines i a l’ajuda dels estaments i gremis de la ciutat. Era un temple
molt popular perquè segons la tradició s’hi guardaven les relíquies dels sants
màrtirs Llucià i Marcià, antics patrons de Vic. Va ser la primera església
aixecada pels Morató, la nissaga familiar de mestres d’obres, arquitectes i
escultors que des del segle XVII fins a principi del XIX, que van ser els
autors de la majoria de casals, esglésies i retaules barrocs de Vic i d’altres
poblacions catalanes. La seva obra inclou algunes peces cabdals del barroc
català. Les cinc generacions d’aquesta família, juntament amb els tallers dels
Costa, els Quadres i els Real, són els responsables del que coneixem com a
barroc vigatà, que encara avui marca la fisonomia de la ciutat. Lamentablement
el treball escultòric de la façana de la Pietat és difícil d’apreciar a causa
del mal estat de la pedra. La pedra de Folgueroles, usada en moltes d’aquestes
obres, resisteix malament el pas del temps posada a l’exterior. Actualment,
s’hi celebren actes culturals, i la capella Fonda acull obra de l’artista Josep
Maria Sert.
Temple Romà i restes del Castell dels Montcada
El Temple és l’únic edifici que s’ha pogut recuperar de la
ciutat d’Auso, tal com s’anomenava Vic a l’època romana. Es va construir al
segle I dC en un dels indrets més alts de la ciutat i orientat cap a llevant,
seguint les normes de l’època. Era consagrat al culte a l’emperador. Al llarg
de la història el lloc ha mantingut un component sagrat i relacionat amb el
poder i és un dels tres punts a partir dels quals es va expandir la ciutat.
El Temple es va conservar perquè les parets es van aprofitar
per delimitar el pati interior d’una torre medieval, que al segle XI es va
convertir en castell dels senyors de Montcada. Durant molt temps, des d’aquí
s’exercia el domini feudal sobre una part de Vic i al costat s’hi duia a terme
un mercat que convivia amb el del Mercadal. Al llarg del temps, aquest castell,
un singular exemple de romànic civil, va tenir diverses funcions, des de
residència dels veguers de Vic fins a graner i presó. El 1882, quan es va
decidir enderrocar-lo a causa del seu deteriorament, es van descobrir les
restes del temple i va començar el procés de restauració i avui constitueix un
exemple únic a Catalunya d’aquest tipus d’edificacions. S’utilitza regularment
com a sala d’exposicions i seu d’actes culturals. Les restes del castell es van
conservar a la banda nord i oest del recinte, on queden dempeus les façanes.
Muralles de Pere III
Al segle XIV, el rei Pere el Cerimoniós va ordenar
construir, per raons de defensa, les muralles que porten el seu nom. Es
tractava, bàsicament, de reforçar les anteriors, del segle XII, que seguien el
mateix traçat. Les muralles tenien quaranta torres i set portals, el principal,
el portal de Queralt, vinculat al pont del mateix nom, que es troba en l’únic
tram de muralla que s’ha conservat.
Al mateix tram hi ha el Portalet, un dels portals més
petits, amb una torre i una capelleta al capdamunt. Una mica més amunt veiem
una filera d’anelles clavades a la muralla, aproximadament a un metre de terra.
No provenen de l’època medieval, sinó d’èpoques més recents: servien per
estacar el bestiar quan es portava a vendre al mercat.
Església i Convent de Santa Teresa
Aquest conjunt barroc es va construir a mitjan segle XVII
gràcies a un llegat testamentari. Pertany a l’orde fundat per Santa Teresa de
Jesús i avui les carmelites descalces hi continuen fent vida de clausura.
A l’interior de l’església es conserven dues peces originals
que són la millor mostra del barroc vigatà. Durant la Guerra Civil van ser
destruïts la major part dels retaules barrocs que omplien les esglésies de la
ciutat, però el del Monestir de Santa Teresa es va conservar perquè es va
aparedar. És obra de Pau Costa i està dedicat a l’orde carmelità. L’altra peça
conservada és el monument del Dijous Sant de l’escultor Carles Morató, una
capella amb un petit altar al fons, envoltat de columnes salomòniques i rostres
d’àngels, tot enmig d’una profusa ornamentació daurada pròpia del barroc.
Conjunt de cases senyorials de l’època barroca
El barroc va coincidir amb una època de gran creixement. Vic
es va expandir fora muralles i, a més d’esglésies i convents, entre els segles
XVII i XVIII s’hi van construir les cases de molts propietaris rurals
benestants que volien instal·lar-se a la
ciutat. El conjunt de cases del carrer Dues Soles n’és un bon exemple.
Són magnífics casals amb portes molt àmplies per als
carruatges i luxoses escales que porten al pis principal. Les façanes
incorporen balcons, una novetat de l’època, i a la part de darrere hi tenen un
jardí sobre la muralla. Algunes, com la casa Parrella, conserven la decoració
de les sales del pis principal i bona part del mobiliari.
Estudiant de Vic
La tradició d’estudis superiors a Vic es remunta a l’Escola
Catedralícia medieval, continua amb la Universitat Literària a l’època moderna,
amb el Seminari Tridentí als segles XVIII i XIX i amb l’actual Universitat de
Vic.
L’escultura (Joan Seguranyes, 1978) és un homenatge als
estudiants del seminari i mostra tal com anaven vestits al segle XIX: capa i
tarot (barret de copa alta). Aquests joves, que no necessàriament esdevenien
capellans, residien en cases de la ciutat o de pagès on, a canvi de manutenció,
feien de mestres i de mossos. Amb la seva presència animaven la vida quotidiana
de Vic i van ajudar a crear la fama de ciutat levítica que se li va atribuir en
aquella època. La plaça Don Miquel de
Clariana, amb els seus edificis vinculats a la memòria de Balmes i als
moviments literaris de la Renaixença i amb l’escultura de l’Estudiant de Vic,
evoca el segle XIX. Al costat del portal de la casa número 2, a can Dou, la
paraula jefe que hi ha estampada, recorda la càrrega d’allotjar les tropes de
pas que van haver de suportar els ciutadans fins a les guerres carlines de la
segona meitat del segle XIX. No cal dir que els caps i oficials s’allotjaven a
les millor cases.
Casa Bojons
La casa Bojons, d’època barroca, acull la cambra on va morir
Jaume Balmes (1810 – 1848), convertida ara en un petit museu dedicat a la seva
vida i obra.
Propietat de l’Ajuntament, l’interior ha estat molt
modificat per acollir els diferents usos a què la casa ha estat destinada. Tot
i així, la planta noble conserva encara la decoració original d’algunes sales.
El sacerdot i filòsof vigatà, Jaume Balmes, participà activament en la política
espanyola i va ser reconegut com un dels principals pensadors catòlics del
segle XIX. L’amistat que l’unia amb els propietaris de la casa Bojons va fer
que l’acollissin els darrers mesos de la seva malaltia.
Casa Masferrer
De les tertúlies literàries que els estudiants feien a l’estiu
en aquesta casa, en va sortir l’Esbart de Vic, una associació literària on va
destacar Jacint Verdaguer (1845 – 1902), el gran poeta de Folgueroles que es va
formar intel·lectualment a Vic.
La casa Masferrer, amb elements modernistes, és ocupada avui
per oficines municipals. La família Masferrer la va construir a finals del
segle XIX. Prové d’una reforma en profunditat de l’antiga casa Puigsech i
constitueix un exemple excel·lent de l’adaptació de les tipologies
arquitectòniques de les masies tradicionals a l’arquitectura urbana en un
moment de renaixença cultural. Destaquen els bonics esgrafiats de la façana, la
torre i el jardí del primer pis amb les quatre figures que simbolitzen les
quatre estacions de l’any.
Plaça del Canonge Collell
El centre comercial de Vic ocupa una àmplia zona al voltant
de la plaça Major i el carrer dels Argenters, n’és una mica el cor.
Sorprèn per la varietat i qualitat de
les botigues que atreuen clients de més enllà de la comarca d’Osona. N’hi podem
trobar de tot tipus, entre les quals hi ha les cansaladeries on es pot comprar
la famosa llonganissa de Vic.
La ciutat de Vic s’ha distingit per la innovació i la
qualitat de la seva gastronomia, però si hi ha un producte que cap visitant no
hauria de deixar de tastar és la llonganissa. Elaborada amb carn de les millors
parts del porc, cansalada, sal i pebre, el procés d’assecatge afavorit per la
peculiaritat climàtica de la Plana –la boira característica- li ha atorgat fama
internacional. L’altre producte reconegut tradicionalment com a propi de Vic és
el pa de pessic, un bescuit llaminer que es pot trobar en peces individuals a
totes les pastisseries.
Casa de Ramon Sala i Saçala
Aquí visqué a final del segle XVII el veguer Ramon Sala i
Saçala, famós per la seva lluita contra els francesos en una època marcada per
la Guerra dels Segadors.
Els conflictes socials del segle XVII i els conflictes amb
França van ser particularment durs a la plana de Vic. El segle va començar amb
la divisió entre nyerros i cadells, que era la causa de lluites contínues entre
famílies i pobles. En aquest context van tenir molta anomenada personatges
llegendaris com els bandolers Perot Rocaguinarda i Joan de Serrallonga, que
tenien el seu centre d’actuació a Vic i comarca, i que van aconseguir eludir
durant molt temps la persecució governamental gràcies al suport popular. La
casa del veguer Saçala és del segle XV i destaca sobretot pel seu finestral
gòtic de la façana.
Convent de les Sagramentàries
Aquest és un dels dos convents de clausura que resten encara
a la ciutat. Una de les funcions que tenen és la elaboració del pa per a l’eucaristia.
Les sobres no consagrades són el conegut pa d’àngel que
venen al mateix convent com a llaminadura. Comprar una bosseta de pa d’àngel a
través del torn és una autèntica experiència vigatana que ens transporta al Vic
clerical d’altres temps. L’edifici del convent, d’estil eclèctic historicista,
es va construir a finals del segle XIX poc després de l’establiment de l’orde a
Vic. Atrets per la condició de seu de bisbat, al llarg de la història s’han
establert a Vic ordes religiosos de tota mena, com ara els de vida
contemplativa.
Església de Sant Felip
Construïda a l’època barroca, mostra la restauració del
retaule que va ser destruït el 1936. En una ciutat amb més d’una trentena
d’esglésies de tota mena, aquesta església és la que tria la protagonista de la
novel·la Laura a la ciutat dels Sants (1931) com a refugi per a les seves
oracions.
L’argument d’aquesta obra de Miquel Llor se situa a Vic, a
la novel·la Comarquinal, i narra el fracàs sentimental entre una barcelonina
sensible i delicada i un hereu de comarques groller i desconsiderat, i el
difícil procés d’adaptació de la protagonista a la ciutat que l’acull. La
novel·la és un clàssic de la literatura catalana i, tot i l’escàndol que va
causar en el moment de la publicació, encara es considera la novel·la de Vic.
La ciutat levítica, tancada i conservadora que es retrata en l’argument,
contrasta vivament amb el dinamisme i l’esperit acollidor amb què avui es rep
els visitants.
