El Museu Episcopal de Vic es va inaugurar l’any 1891,
gràcies a l’esforç d’un grup d’intel·lectuals i clergues de Vic de l’època de
la Renaixença, que van contribuir a la recuperació del patrimoni artístic
català. Conserva un fons de valor excepcional, integrat per més de 29.000
peces, i està declarat museu d’interès nacional. Mostra una de les millors
col·leccions d’Europa d’art medieval amb obres mestres de pintura i escultura
del romànic i el gòtic català. El MEV acull també l’Espai d’interpretació
d’Oliba, considerat el gran impulsor de l’art romànic català. L’actual edifici
del Museu és obra dels arquitectes Federico Correa i Alfonso Milà i es va
inaugurar el 2002.
Quan vam entrar al museu pensàvem que el que ens trobaríem seria
una col·lecció d’objectes sacres del nostre país com a tot museu episcopal.
Doncs si, vam poder contemplar una gran varietat d’objectes religiosos, però el
que ens va sobtar més va ser el fons museístic de l’entitat que disposa de gran
quantitat i varietat de material arqueològic, lapidari, romànic, del renaixement,
tèxtil, vidre, pell, mobiliari, orfebre, metall, forja, ceràmica i monedes i
medalles.
Va se una grata sorpresa poder passejar per les sales
contemplant la gran varietat de objectes exposats. Tot seguit detallarem una
petita mostra dels objectes que vam poder veure.
Llibre dels Morts
Egipte
Baixa Època, dinasties XXI i XXII (1069 - 715 aC)
Papir i tinta
36 x 120 cm
Provinent d'Egipte
Conjunt de fórmules religioses ordenades per capítols
destinades a servir de guia al difunt en el Més Enllà. Derivades dels antics Textos
de les Piràmides de l'Imperi Antic i de les subsegüents ampliacions dels
anomenats Textos dels Sarcòfags de l'Imperi Mitjà, aquestes fórmules màgiques
s'agrupen en diferents llibres i en principi solament eren destinades als reis
morts, però amb posterioritat van ser utilitzades per tothom per aprofitar-se
de les seves propietats màgiques. El més utilitzat és l'anomenat "Llibre
de Sortir al Dia" (és a dir, a renéixer en el Més Enllà). Aquest exemplar
està escrit en hieràtic i es decora amb dibuixos que complementen i expliquen
els textos presentats en columnes verticals.
Mòmia i sarcòfag de Nadegaubastisred
Egipte
Dinastia XXII (945 - 715 aC)
Sicòmor amb restes d'estuc i pintura, cartonatge policromat
186 x 48 x 27 cm (sarcòfag); 186 x 48 x 17 cm (tapa); 176 x
38 x 22 cm (mòmia)
Provinent d'El Caire (Egipte)
Mòmia i sarcòfag antropomorf de la cantora d'Amon Nadegaubastisred.
El sarcòfag té dues parts: una caixa on es diposita la mòmia i la tapa que
reprodueix els trets idealitzats de la difunta. El cap el té cobert per una
pesada perruca sobre la qual el falcó Horus estén les seves ales protectores.
Porta un ample collaret "usekh". En el registre vertical hi ha
inscrita en escriptura jeroglífica una pregària d'ofrenes al déu dels morts,
Osiris, per tal que proveeixi el "ka" de la sacerdotessa de tot el
necessari per a la seva supervivència en el Més Enllà, i està presidida per la
figura del déu xacal Anubis, guardià de les necròpolis i embalsamador
principal. L'estoig està format per diverses capes de teixit de lli i guix, la
darrera de les quals està estucada i decorada amb motius religiosos. Sota
l'ample collaret "usekh" hi ha un penjoll amb l'efígie de la deessa
lleona Sacmis i un ocell amb el cap de moltó d'Amon que estén les seves ales en
un gest protector. Una columna vertical central separa els quatre genis
funeraris anomenats els fills d'Horus, encarregats de la conservació de les
vísceres dels difunts. Els textos jeroglífics de l'ofrena funerària estan
dirigits a la divinitat sincrètica Ptah-Sòcares-Osiris.
Àmfora àtica de figures negres
Lloc d'execució desconegut
Grec, segona meitat del segle VI aC
Ceràmica a torn
32,7 x Ø16,5 x Ø13 cm
Provinent de les tombes d'Etrúria (Itàlia)
L'àmfora, que servia per portar i aconduir líquids, presenta
vernís negre-rogenc a tot el vas, amb l'excepció dels requadres on es
desenvolupa el tema, entre les nanses que divideixen el vas en dues cares on es
repeteix la mateixa escena. A l'arrencament de la base hi ha un motiu radial
pintat, així com tres línies pintades a sota de l'escena i a la vora del peu.
El tema central és el de l'acomiadament d'una quadriga. Un auriga, a la dreta,
vestit amb túnica llarga i enfilat dalt del carro tibant les regnes dels
cavalls es disposa a marxar; a l'esquerra, un jove nu amb llança fa senyal
d'acomiadar-se. Un ocell vola entre l'auriga i els cavalls. Una cadena trenada
de palmetes dobles corona l'escena. Tres exemplars molt similars atribuïts al
mateix pintor es troben al Metropolitan Museum de Nova York.
Enterrament individual dipositat en una fossa simple
Neolític mitjà (3500 - 2500 aC)
Os
Provinent d'un sepulcre de Savassona, Tavèrnoles (Osona)
A principis de la dècada de 1960 es van localitzar sis
«sepulcres de fossa», enterraments utilitzats pels grups humans que van viure
en aquesta zona durant el neolític mitjà. En un d'ells, localitzat a 3 m de
fondària i tancat per dues lloses i per un amuntegament de pedres, es va trobar
l'esquelet d'una dona d'uns 25 anys, en posició flexionada, recolzada sobre el
cantó esquerre i amb el cap mirant cap al sud. L'únic aixovar funerari era una
petita destral de pedra polida. Va ser sobre una mostra d'aquest esquelet que
l'any 1962 es va fer la primera datació mitjançant el carboni 14 realitzada a
la península Ibèrica. Els «sepulcres de fossa» són uns enterraments típics del
neolític mitjà del litoral i el prelitoral de Catalunya i que en alguns casos
arriben fins a zones com la plana de Vic. Els objectes que formen l'aixovar
funerari sovint posen de manifest l'existència de diferències socials
significatives a l'interior d'aquelles comunitats.
Fragment de mosaic amb la representació d'una figura
femenina
Lloc d'execució desconegut
Romà, època severiana, inici del segle III
Opus tessellatum
85 x 86 cm
Provinent de la vil·la romana de Can Tarrés, La Garriga
(Vallès Oriental)
En el mosaic es representa el rostre d'una figura femenina
amb vel dins d'un quadre negre en disposició romboïdal que formaria part d'una
composició més gran que desenvoluparia el tema de les quatre estacions amb
figures a les cantonades. El cap envelat suggereix la iconografia de l'hivern,
si bé no porta la típica branca seca o d'olivera, sinó un ceptre a l'espatlla
esquerra de difícil atribució ja que és propi de diverses divinitats. El tipus
de figura femenina i els accessoris, el tractament del volum amb les ombres,
així com la disposició de les tessel·les que segueixen la direcció del marc i
no de la figura, caracteritzen l'obra com un tipus propi dels tallers locals
d'època severiana.
Mil·liari
Lloc d'execució desconegut
Romà, 305 - 311
Gres eocènic local
242 x 55 x 44 cm
Provinent del Molí de les Canes, Centelles (Osona)
Mil·liari sencer amb basament de Galeri. Aquest mil·liari,
juntament amb els altres trobats al Molí de les Canes, testimonia l'existència
de la via romana imperial que comunicava Auso amb Barcino a través del Congost.
Pintures murals de l'absis de Sant Sadurní d'Osormort
Romànic
Mestre d'Osormort
Tallers de Vic
Segon quart del segle XII
Pintura al tremp sobre arrebossat traslladada a llenç
617 x 397 x 235 cm
Provinent de l'església de Sant Sadurní d'Osormort (Osona)
La presentació museogràfica del nou edifici ha permès
exposar per primera vegada la totalitat dels fragments de les pintures murals
de l'absis de Sant Sadurní d'Osormort, els quals no s'havien pogut exposar
junts a causa de la manca d'alçada de les sales de l'antic edifici. L'autor d'aquest
conjunt mural, conegut amb el nom de Mestre d'Osormort, és també l'autor de les
pintures de l'església de Sant Martí del Brull i de Sant Joan de Bellcaire, al
Baix Empordà. Estilísticament es caracteritza per l'expressió de les cares de
les figures amb uns ulls molt grans i una mirada penetrant. L'anàlisi
estilística també ha permès relacionar llunyanament aquest mestre amb el pintor
que va decorar l'església aragonesa de Bagüés i la cripta de l'abadia de
Saint-Savin sur Gartempe, al Poitou, regió relacionada comercialment en aquella
època amb Catalunya. La decoració de la conca absidal estava presidida per la
figura de la Mare de Déu envoltada dels símbols del Tetramorf, dels quals
solament s'ha conservat la part inferior on es pot veure la màndorla i els peus
de la Verge així com les extremitats inferiors del lleó de sant Marc i del bou
de sant Lluc. A sota de la conca absidal hi ha les figures dempeus dels dotze
apòstols. A sota dels apòstols hi ha representat el cicle de la creació de
l'home i el pecat original: la creació d'Adam, Adam a la porta del Paradís,
l'advertiment de no menjar de l'arbre prohibit, el pecat original i l'expulsió
del Paradís. Aquestes pintures murals tenen els colors originals alterats atès
que l'any 1936 es van veure afectades durant la Guerra en cremar-se l'altar
barroc que hi havia al davant. Malgrat que l'església de Sant Sadurní
d'Osormort va ser construïda al llarg de la segona meitat del segle XI,
aquestes pintures murals es van realitzar al llarg del segon quart del segle
XII.
Pintura mural amb l'escena del Sant Sopar
Romànic
Anònim
Tallers de la Seu d'Urgell
1242 - 1255
Pintura mural (a la calç i al tremp) traspassada a tela
180 x 457 cm
Provinent de l'antiga capella de Santa Caterina de la
Catedral de la Seu d'Urgell (Alt Urgell)
Aquest fragment de pintura mural amb l'escena del Sant Sopar
decorava originalment la part inferior de la capella de santa Caterina de la
Catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell i va ingressar al Museu l'any 1933.
La representació del Sant Sopar s'organitza al llarg d'una taula rectangular
amb els apòstols darrere, excepte Judes Iscariot, el traïdor, que està
representat al davant i amb el rostre de perfil. Centra la composició la figura
de Crist beneint i oferint el pa a Judes, i l'apòstol Joan, al costat dret de
Jesús, que dorm plàcidament amb els ulls tancats recolzat damunt la taula.
Aquest Sant Sopar pertany a un conjunt, avui dispers, format per l'escena del
martiri de Santa Caterina, conservat a la Fundació Abegg-Stiftung de
Riggisberg, Suïssa, i per l'escena de la disputa i arrest de la santa,
conservada al MNAC. La paleta pictòrica del pintor està basada en els colors
terra dissolts tant a la calç com al tremp, reforçats amb pinzellades de
vermell intens obtingut del cinabri que ajuda a modelar els plecs de les
vestidures de molts personatges. La representació del Sant Sopar és un clar
exponent de transició entre dos estils: per una banda s'hi veuen algunes
característiques del primer gòtic lineal, especialment en les línies que
defineixen el contorn dels cossos i en l'augment del dinamisme de les figures
i, per l'altra, encara conserva característiques pròpies de la tradició
tardoromànica, sobretot amb les derivades de la renovació de l'art del 1200 com
els tipus facials diversificats, les llums i les ombres als rostres o les
petites transparències als vestits.
Davallament d'Erill la Vall
Romànic
Mestre d'Erill
Taller d'Erill
Primera meitat del segle XII
Fusta d'alba i noguera amb restes de policromia
131 x 31 x 50 cm; 134 x 68 x 27 cm; 147 x 126 x 41 cm; 155 x
58 x 44 cm; 136 x 33 x 59 cm
Provinent de l'església de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, la
Vall de Boí (Alta Ribagorça)
L'any 1907 l'Institut d'Estudis Catalans va organitzar una
expedició de caràcter científic als Pirineus amb l'objectiu d'estudiar l'art
medieval, molt especialment de la Vall de Boí. Aquesta expedició estava formada
entre d'altres per mossèn Gudiol, conservador del Museu Episcopal, i per Josep
Puig i Cadafalch, arquitecte, arqueòleg i futur president de la Mancomunitat de
Catalunya. Una de les principals descobertes va ser aquest conjunt escultòric
del davallament trobat en desús a la petita església de Santa Eulàlia d'Erill
la Vall. Les escultures de la Mare de Déu i de sant Joan van ser adquirides poc
després pel col·leccionista Lluís Plandiura i des de l'any 1932 formen part del
fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya. La resta del conjunt va ser
adquirida al mercat d'antiquaris per mossèn Gudiol l'any 1911 i des d'aleshores
es conserva al Museu Episcopal. Ens trobem davant d'un dels conjunts més
importants de l'escultura romànica europea del segle XII, atesa la seva
excepcional qualitat artística així com pel fet que no s'han conservat gaires
escultures monumentals de fusta d'aquestes dimensions. L'escena representa el
moment en què Nicodem desclava de la creu la mà de Crist, mentre Josep
d'Arimatea fa el gest de sostenir el seu cos a les espatlles. A la dreta del
grup hi ha la imatge del lladre Dimes, mort a la creu amb la llengua fora i a
l'altre costat hi ha el lladre Gestes. Atès que els braços de les escultures
són articulats s'ha suposat que devien tenir un ús relacionat amb els drames
litúrgics medievals del cicle pasqual que es representaven a les esglésies
durant la Setmana Santa. L'estudi esquemàtic de l'anatomia del cos de Crist
així com el moviment contingut de Josep d'Arimatea i Nicodem mostren que ens
trobem davant d'un artista genial que va saber expressar el "páthos"
d'aquest moment amb un llenguatge escultòric que encara avui dia ens sorprèn
per la seva modernitat. Es desconeix el nom del mestre que va realitzar
aquestes escultures per bé que històricament s'ha atribuït a un hipotètic taller
d'Erill, actiu durant la primera meitat del segle XII, del qual es conserven
altres escultures semblants provinents majoritàriament de la Vall de Boí.
Majestat de Sant Boi de Lluçanès
Romànic
Anònim
Tallers de Vic
Segona meitat del segle XII
Fusta d'alba amb restes de policromia
109,5 x 109,5 x 19 cm
Provinent de la parròquia de Sant Boi de Lluçanès (Osona)
La iconografia del Crist en Majestat prové molt probablement
del text de l'Apocalipsi que descriu la visió de Jesucrist triomfant, vestit
amb la túnica, vingut a la terra per salvar la humanitat. Està a la creu on sol
haver-hi representades les figures de la Mare de Déu i sant Joan, i els símbols
dels evangelistes als extrems. Aquesta representació iconogràfica va ser molt
popular al Rosselló i a la resta de Catalunya; de fet, segons mossèn Gudiol es
té constància que a la Catedral de Vic es va venerar una Majestat fins al segle
XVIII. El Crist en Majestat MEV 9723, malgrat que prové de la parròquia de Sant
Boi de Lluçanès, podria haver estat originàriament a Sant Salvador de Bellver,
on es va fundar una canònica agustiniana vers l'any 1110. Va vestit amb la
túnica "manicata" de mànigues llargues, i presenta moltes semblances
amb la famosa majestat Batlló, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya,
i amb la majestat de Beget, conservada "in situ".
Grup del Sant Sepulcre
Gòtic
Anònim
Catalunya
Últim terç del segle XV
Fusta policromada
168 x 50 x 48 cm; 174 x 51 x 45 cm; 170 x 51 x 35 cm; 171 x
55 x 36,5 cm; 180 x 57 x 39 cm; 175 x 55 x 34 cm
Provinent de la Catedral de Vic (Osona)
Els grups del Sant Sepulcre representen l'enterrament de
Jesús, amb la intervenció de la Mare de Déu, sant Joan Evangelista, Maria
Magdalena, Maria Salomé i altres personatges, tots ells situats darrere la
imatge del Crist jacent. També hi participen Josep d'Arimatea i Nicodem,
situats al cap i als peus de Crist. El Sant Sepulcre constitueix un tema
freqüent en l'escultura dels segles XV i XVI. Aquestes sis figures van formar
part d'un grup que existí a la Catedral de Vic on des del segle XII, si més no,
hi havia un altar dedicat al Sant Sepulcre. Identifiquem, d'esquerra a dreta,
Josep d'Arimatea, Maria Magdalena, la Mare de Déu, una altra «Maria», sant Joan
i Nicodem. Falten la figura del Crist jacent i d'una dona, que s'han perdut.
Estilísticament, aquesta obra té relació amb el Sant Sepulcre de l'església de
Santa Anna de Barcelona i amb un altre grup existent a la Catedral de Càller, a
Sardenya. Tenint en compte que el Sant Sepulcre barceloní és, en part, obra de
Gabriel Guàrdia (1482) i tenint en compte, així mateix, que aquest pintor i
imatger residia a Vic cap al 1500, sembla versemblant relacionar-lo amb el Sant
Sepulcre del Museu Episcopal de Vic, tot i que aquesta hipòtesi podria
contradir la data que li fou assignada inicialment (cap al 1467, quan es renovà
l'altar del Sant Sepulcre de la Catedral) i, en canvi, podria fer bona la de
1485, que ha estat mencionada alguna vegada.
Compartiment del retaule del monestir de Sant Joan de les
Abadesses amb santa Llúcia
Renaixement
Joan Gascó, atribuït
1505
Pintura al tremp i oli sobre fusta
147 x 98 cm
Provinent de l'església del monestir de Sant Joan de les
Abadesses
El nom de Llúcia, relacionat amb la llum i amb els ulls que
la perceben, es troba a l'origen de la popular llegenda sobre aquesta santa:
Llúcia preferí treure's els ulls i oferir-los al seu insistent pretendent abans
que pecar. Per això tradicionalment se la invocava contra els mals de la vista.
Ací la veiem asseguda, coberta d'un mantell vermell amb riques vores daurades,
amb la corona de roses de la virginitat i la palma del martiri; a l'altra mà,
el platet amb els ulls constitueix el seu popular atribut identificatiu. L'any
1505 Atanasi Oliver, canonge almoiner de Sant Joan de les Abadesses, costejà un
retaule dedicat a santa Llúcia per a l'església del monestir. Amb tota
probabilitat aquesta en fou la taula central; a Sant Joan es conserva una
predel·la que potser també en va formar part. Com anys més tard en el cas de la
santa Bàrbara de la Pietat de Vic, Joan Gascó s'inspirà en patrons italians per
a elaborar un model de bellesa femenina molt característic, de rostre delicat i
figura sòlida i consistent. Tanmateix, en aquesta obra primerenca resulta més
palès el pes de l'herència tardogòtica, com es pot notar en la vora del pesant
mantell o en el fons de la taula profusament gofrat i daurat, que recorda el
del retaule de Sant Joan de Fàbregues. L'ús de procediments perspectius sumaris
també es deixa veure en la geometria de l'escambell o, encara més, en la
resolució del dosser.
Plat d'influència morisca
Ceràmica
Anònim
Barcelona (?)
Segona meitat del segle XIV - primera meitat del segle XV
Pisa
7,6 x Ø40 cm
Provinent de Tremp (Pallars Jussà)
La ceràmica blava, cronològicament, es fa present a
Catalunya a continuació de la verda i morada medieval. El blau va constituir
una novetat quan la tècnica de la ceràmica esmaltada ja era ben dominada pels
ceramistes. Aquest color es fa amb òxid de cobalt, més difícil d'obtenir que el
coure i el manganès anteriors i per tant més car i selectiu. Aquesta mateixa
raresa, unida al desig de canvi i a la bellesa del contrast entre blau i blanc,
va fer que les noves peces fossin molt cobejades. En blau es van fer peces
singulars per la forma o les dimensions, com ara grans plats, pots de farmàcia
etc., en les quals els dibuixos, sempre originals, evidencien les possibilitats
creatives, lluny de la còpia servil en altres peces més senzilles que duien
decoracions morisques com les fetes a València. En aquest plat, una gran au de
bec llarg s'alça sobre l'aigua. Té un fons de plantes aquàtiques a la manera de
moltes obres d'art oriental i una sanefa de línies obliqües l'acaba d'emmarcar.
En ell s'hi pot veure clarament una de les característiques de la ceràmica
catalana: la simplicitat en la sobrietat.
Monedes Pere III
Ral
Mallorca
1336 - 1387
Or
Ø2,4 cm; 3,16 g
Procedència desconeguda
Jaume I va deixar en herència al seu segon fill, Jaume, el
Regne de Mallorca, que va conservar la seva autonomia fins que va ser
reincorporat a la Corona d'Aragó en temps de Pere III el Cerimoniós. Els
sobirans mallorquins van establir un sistema monetari propi per tal de reforçar
la seva autonomia respecte als territoris veïns. Així, l'any 1300 Jaume II va
fer emissions noves de plata i de billó, i el 1310 va completar el sistema amb
la introducció del ral d'or. La iconografia d'aquesta nova moneda estava inspirada
en encunyacions franceses coetànies. A l'anvers es representa el monarca
assegut al tron en actitud majestàtica, sostenint un ceptre i un globus rematat
per una creu, símbols del poder reial. El revers mostra un disseny més senzill
però molt elegant, que consisteix en una creu de doble travesser.
Com podeu veure amb aquest tastet dels objectes que vam poder contemplar, ens va convèncer que havíem tingut l'oportunitat de veure una de les col·leccions sacres o litúrgiques més importants que hem vist fins al moment.
