El passat 29 de novembre, en Benet i jo vam decidir visitar el Turó de la Seu Vella de Lleida. Definida com una de les millors produccions artístiques de
l’arquitectura catalana del segle XIII, i per extensió de l’arquitectura
medieval europea, la Seu Vella és una catedral singular que no deixa indiferent
ningú. L’arquitectura comparteix protagonisme amb una escultura d’altíssima
qualitat conservada en capitells, cornises, mènsules i portalades. Les
importants restes de pintura mural conservades o les capelles construïdes per
il·lustres nissagues o destacats membres eclesiàstics són, alhora, el reflex
d’un edifici prestigiós amb un passat esplèndid.
Conquerida la ciutat musulmana de Larida l’any 1149 pels
comtes catalans Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell,
s’imposà la necessitat de construir una catedral. L’any 1203 es col·locà la
primera pedra, si bé els treballs s’allargaren fins ben entrat el segle XV,
quan en quedaren configurats els espais: l’església, el claustre, el campanar i
la Canonja. Els segles del gòtic i els primers decennis del segle XVI foren els
moments de màxima esplendor. No passà el mateix els segles següents.
 |
| Claustre |
Durant la guerra dels Segadors (1640) fou utilitzada com a
hospital i magatzem d’armes. L’any 1707, i en el marc de la guerra de
Successió, fou tancada al culte per ordre de Felip V i poc després transformada
en caserna militar. A excepció del campanar, tots els seus espais foren
compartimentats amb la construcció de diferents pisos, al temps que una
importantíssima part del seu patrimoni artístic era mutilat, emparedat,
profanat o bé cremat.
 |
| Armament de la Guerra de Succesió |
Amb la guerra del Francès (1810) arribaren noves pèrdues i
mutilacions i, malgrat que fou declarada monument històric l’any 1918, la
catedral esdevingué un camp de concentració durant la Guerra Civil (1936) i
caserna fins a l’any 1948. Començava llavors una nova etapa, la de la
recuperació i restauració del vell edifici.
 |
| Pilars del Claustre |
L’any 1193, el capítol de la catedral contractava Pere de
Coma, el mestre d’obres artífex del projecte arquitectònic i encarregat dels
preparatius necessaris per endegar la construcció.
 |
| Claustre |
 |
| Campanar |
Coincidint amb l’acabament de les obres de l’església a
finals del segle XIII, la Canonja incrementà les seves dimensions i s’endegà
l’obra del claustre. El segle XIV serà el dels grans projectes arquitectònics:
el claustre, la construcció d’una bona part del campanar, la façana gòtica dels
Apòstols i les principals capelles de l’església. La centúria següent estigué
marcada pel coronament del campanar i la configuració definitiva dels espais de
la Canonja.
 |
| Fragment d'una sepultura |
L’empenta constructiva dels segles XIV i XV anà acompanyada
de l’ornamentació: retaule major, altars, cor, trona, vitralls de colors i pintures.
Església
L’església que Pere de Coma dissenyà és de planta basilical
de creu llatina amb tres naus i un acusat transsepte al qual s’obren cinc
absis. En la intersecció dels braços de la creu, s’alça el cimbori, de planta
octogonal sobre trompes, l’originalitat del qual rau en el doble cos mural que
el circumda completament.
 |
| Planta de l'Església |
Regular i simètric, l’edifici que Pere de Coma projectà
imposa solemnitat. La perfecta interdependència entre els pilars cruciformes
romànics i les voltes de creueria gòtiques donà com a resultat un espai
monumental, ampli i carregat de plasticitat.
 |
| Benet a l'orgue de l'Església |
Les setze columnes que envolten els potents pilars de suport
evidencien el trànsit al gòtic i alhora palesen una clara voluntat
d’embelliment escultòric que trobà continuïtat en finestres i portalades.
 |
| Nau principal de l'Església |
La façana principal romànica comunica amb el claustre i
consta de tres portes. Les laterals són més senzilles, i és la central la que
rep tot el protagonisme. La porta de la nau central, o Portal Major, defineix
el model de portalada de l’anomenada Escola de Lleida, sense timpà i amb
arquivoltes en degradació profusament decorades.
 |
| Façana principal |
Claustre
Les seves dimensions són espectaculars, motiu pel qual és
considerat un dels més grans de l’arquitectura gòtica europea.
 |
| Vista general del claustre |
A més de gran, també destaca per la seva riquesa compositiva.
Les traceries dels finestrals, així com el variat repertori dels capitells, el
converteixen en un espai de parada obligada. De planta lleugerament
trapezoïdal, el claustre queda configurat per quatre galeries i disset
finestrals apuntats, dotze dels quals envolten el pati central i els cinc
restants es disposen, de manera totalment excepcional, oberts a la ciutat, fent
de la galeria sud-est un mirador privilegiat. Dels disset finestrals, quinze
són diferents.
 |
| Claustre |
De forma totalment atípica, es troba situat als peus del
temple per manca d’espai. Aquest fet comportà el sacrifici de la façana
romànica i l’obligatorietat de construir, enfront d’aquesta, la façana gòtica
dels Apòstols. A la banda contrària del mirador, s’hi troben les portes de
comunicació de la Canonja, entre les quals destaquen les dues renaixentistes,
la Porta de la Sala Capitular i, especialment, la Porta Nova de Santa Maria
l’Antiga, considerada el millor exponent d’aquest nou llenguatge a les terres
de Ponent.
 |
| Claustre |
De la mateixa manera que l’església, el claustre fou
cementiri i espai de culte, on membres eclesiàstics, acadèmics, comerciants,
mestres d’obra, etc., buscaren el descans etern.
 |
| Jordi a l'accés al campanar |
Campanar
Amb una alçada de seixanta metres, el campanar esdevé tota
una aventura. Una escala cargolada amb dos-cents trenta-vuit graons permet
arribar al capdamunt. Les panoràmiques, úniques i irrepetibles, són la
recompensa a tant atreviment.
 |
| Benet pujant al Campanar |
Es troba situat a l’angle sud-oest del claustre i fou erigit
entre la segona meitat del segle XIV i el primer terç del segle XV. És de
planta octogonal.
 |
| Campanar |
La seva estructura exterior consta de dos cossos, un de molt
alt i ample amb finestres que van guanyant protagonisme de forma progressiva i
un de més petit i estret coronat per gablets. Pel que fa a la seva estructura
interior, destaca la caixa d’escales i diferents plantes amb usos diversos. La
planta baixa fou convertida en capella privada per la família Safont, mentre
que les altres foren destinades per a la maquinària del rellotge i la ubicació
de les campanes.
 |
| Campana |
Segons els documents antics, foren onze les campanes
encarregades d’anunciar els dies de festa i els de dol, per bé que avui només
se’n conserven dues, la Silvestra, de 1418, i la Mònica, de 1486, any en què
també es mecanitzaren els sons horaris. Un conjunt de cinc campanes més, foses
a mitjan segle XX, sonen plegades en festivitats assenyalades del nostre
calendari. Els seus noms són Bàrbara, Crist, Marieta, Meuca i Puríssima.
 |
| Jordi a mig camí |
És el conjunt d’edificacions que albergà les estances del
capítol, així com els òrgans de govern i de gestió de la catedral. Quedà
instituïda formalment l’any 1168 juntament amb la Pia Almoina, institució
benèfica destinada a l’alimentació de pobres i pelegrins al seu pas per la
ciutat de Lleida.
 |
| Sala de la Canonja |
La Canonja és el resultat d’un llarg procés constructiu que
abasta des de la segona meitat del segle XII fins al segle XVI. Situada al
costat del claustre, s’organitza en diferents naus, on amb el pas dels anys se
situaren la capella de Santa Maria l’Antiga, la Pia Almoina, la Sala Capitular,
la Degania, la Llibreria o l’Arxiu Notarial. Tots són avui espais diàfans, però
en el seu moment foren de gran riquesa, com ho demostren les pintures murals
procedents de la Pia Almoina avui conservades al Museu de Lleida: diocesà i
comarcal, les empremtes d’una magnífica balconada encara visibles a la façana
de l’edifici o les portes renaixentistes de la Sala Capitular i de Santa Maria
l’Antiga.
 |
| Restes ornamentals de la Canonja |
Escultura
Malgrat la pèrdua d’una importantíssima part del patrimoni
artístic que ornamentava la catedral, l’església conserva una escultura
d’altíssima qualitat que permet situar-la com la producció catalana més
destacada del segle XIII. L’anàlisi de les seves característiques estilístiques
ha permès identificar diferents tallers, que bé familiaritzats amb l’escultura
italiana, bé influenciats pels models del sud de França, han donat pas a un
repertori ornamental que definirà l’anomenada Escola de Lleida d’escultura
romànica.
Antic i Nou Testament, cicles narratius d’alguns sants,
entre els quals destaca el de Sant Jaume, escenes de lluita entre el bé i el
mal, entre l’home i el pecat, són temes habituals a l’església. Tanmateix, dins
del repertori hi ha un tema, el de l’Anunciació, que es repeteix reiteradament
i que cal vincular amb la titularitat de la catedral, atès que quedà consagrada
a Santa Maria.
 |
| Capitell |
 |
| Absis de la capella de l'Epifania |
Els capitells concentren bona part de l’escultura sense
oblidar, però, les portalades, les cornises, les mènsules o les claus de volta,
moltes d’aquestes amb restes de policromia.
 |
| Portal major |
Pintura
Les poques restes pictòriques conservades a la Seu Vella,
tant a l’interior com a l’exterior, són una mostra de les tasques d’embelliment
que molt probablement ja s’iniciaren amb anterioritat a la consagració de
l’església l’any 1278. La tècnica emprada majoritàriament és el fresc, per bé
que també hi ha algun exemple de pintura al tremp, encara que menys freqüent.
 |
| Capella de Santa Margarida |
De la mateixa manera que en l’escultura, les influències del
sud de França hi seran presents juntament amb altres de procedents de centres
artístics situats al nord de Catalunya. Pel que fa a la cronologia, la
majoria s’adscriuen al segle XIV dins del gòtic lineal.
 |
| Capella de Sant Tomàs |
La policromia recuperada i restaurada es troba a l’interior
de capelles on en decora els murs, però sense deixar de banda que la policromia
també es féu extensible a l’escultura arquitectònica.
Capelles
La catedral, seu referencial d’una diòcesi rica i poderosa,
es convertí aviat en un desitjat espai d’enterrament privat a la cerca de la
redempció dels pecats i el descans etern.
 |
| Sepulcre de la família Requesens |
A partir del segle XIV, i coincidint amb l’embelliment
progressiu de la catedral, il·lustres nissagues i alts càrrecs eclesiàstics
coparen l’interior del temple amb la construcció de solemnes capelles que amb
el temps esdevingueren grans panteons familiars i una mostra inequívoca de
prestigi social. Juntament amb les grans capelles, hi haurà les fundacions més
modestes i els monuments funeraris. Pel que fa a aquests últims, de documentats
n’hi ha molts, però que s’hagin conservat, ben pocs. Entre aquests convé
destacar el sepulcre de l’ardiaca Berenguer de Barutell, el de Berenguer
Gallart o el del bisbe Ponç de Vilamur. Tots responen a la mateixa tipologia,
en què el sepulcre sota arcosoli mostra la imatge jacent del finat acompanyada
del relleu funerari.
 |
| Ossera del rei Alfons el Benigne, la reina Elionor i l'infant Ferran |
 |
| Benet I el gran |
