La sortida d’aquest mes s’ha gestat amb la lectura del llibre “Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català” de Josep Clara. La sortida ha consistir en anar a veure el Museu dels Maquis de Castellnou del Bages que fa història d’aquests lluitadors antifeixistes, el cementiri de la mateixa localitat on és enterrat Ramon Vila Capdevila considerat el darrer maqui català, la Creu del Perelló, on hem mirat de trobar el lloc exacte on va ser abatut en Ramon Vila i, ja de pas, la Torre del Moro fortificació de mitjans el segle X així com els edificis singulars de Castellnou del Bages.
 |
| Centre històric de Castellnou de Bages |
En aquest complex ens trobem també l’Ajuntament de Castellnou de Bages o Casa de la Vila, l’església parroquial de Sant Andreu (romànica basilical que data del segle XI), el cementiri de la vila i el museu dels Maquis.
 |
| Església de Sant Andreu |
Altres entitats de la població de Castellnou del Bages són Argençola, La Figuerola, Les Pinedes de Castellnou i El Serrat de Castellnou.
 |
| Benet davant de l'Església de Sant Andreu |
Primer vam anar a l’Ajuntament ja que prèviament ens havien informat telefònicament que havíem d’adreçar-nos a ells perquè ens obrissin el museu i l’església per poder-los visitar.
 |
| Casa de la Vila de Castellnou de Bages |
Tot i ser ben petit, el Museu del Maquis que està integrat a la Xarxa d’Espais de la Memòria, ens va sorprendre molt gratament pel seu bon gust en el disseny de l’espai i les explicacions dels plafons molt ben treballades i correctament esquematitzades. En transcric algunes de les que vam poder llegir.
Maquis: l’origen de la paraula
La paraula maquis prové del cors macchia (màquia, en català), i es refereix al paisatge arbustiu de caràcter mediterrani que domina el sud de França. El mot passa a denominar aquells que s’hi amaguen per no ser reclutats i a designar els que ho fan per lluitar de forma clandestina. Tot i l’existència d’una paraula local molt arrelada, guerriller, el mot maquis acaba implantant-se, segurament perquè les incursions del primers lluitadors antifranquistes provenen de Fraça.
 |
| Façana lateral del Museu dels Maquis |
Territori maquis: Actuar
Combatre Franco i cridar l’atenció
La raó de ser del maquis és combatre el règim de Franco i cridar l’atenció de la comunitat internacional sobre la situació generalitzada de misèria i repressió a Espanya. Per aconseguir-ho es realitzen diferents tipus d’accions: sabotatges en fàbriques, colònies i xarxes de comunicació, transport i abastiment d’electricitat; segrestos de persones acabalades i atracaments, per finançar la lluita i la propaganda; i assassinats de personalitats destacades del règim.
Les colònies industrials del Llobregat i les línies de conducció elèctrica del Bages són objectius reiterats de Ramon Vila i Marcel·lí Massana.
L’objectiu del maquis no és mai la població civil. Tanmateix, algunes vegades es produeixen víctimes provocades per fugides precipitades o accions mal calculades.
 |
| Entrada al Museu dels Maquis |
La batalla de la informació
El règim franquista intenta amagar i desvirtuar les actuacions dels maquis. Es donen estrictes instruccions perquè el mots maquis i guerriller no s’utilitzin ni tan sols a la documentació oficial generada per la policia o Guàrdia Civil. Al seu lloc es fa servir bandolers, atracadors o assassins. La premsa de l’època, sotmesa a control i censura, silencia i manipula les activitats dels guerrillers equiparant-los a mers delinqüents comuns, i només informa dels èxits policials.
La batalla de la informació és desigual i, malgrat estar perduda des de l’inici, els guerrillers imprimeixen fullets, revistes i llibres que reparteixen de forma clandestina en cercles obrers i llibertaris.
 |
| Terra de Maquis |
Territori maquis: Refugiar-se
Les bases i el suport logístic
Després d’actuar, el maquis troben refugi en algunes masies. Són les anomenades bases. La major part estan ubicades als boscos i muntanyes de la Catalunya Central, que ells coneixien tan bé, com la serra de Picancel o Colldeforn. Els habitants d’aquestes masos (masovers i gent humil que pertany al grup de perdedors de la guerra civil) els proporcionen amagatalls segurs i suport logístic. I s’arrisquen a ser descoberts a les batudes que fa la Guàrdia Civil a les masies, que és sempre més fàcil que endinsar-se en territoris boscosos i abruptes, on saben perfetament que s’amaguen els maquis.
Cal destacar el suport que reben els maquis amagats a les muntanyes per part de les dones, que sovint els fan de missatgeres, els proporcionen aliments, roba, calçat i medecines i els informen sobre els moviments de la Guàrdia Civil. També hi ha un gruix important de dones que lluita activament amb les armes si esdevé un maquis més.
 |
| Interior del Museu |
La repressió dels col·laboradors
Ajudar els maquis no resulta gratuït. Els seus col·laboradors són perseguits, arrestats, jutjats i empresonats. I fins i tot, en alguns casos, morts en tèrboles circumstàncies.
La nit del 10 a l’11 de novembre de 1949, la Guàrdia Civil fa una batuda a Berga i a les masies del voltant i deté 27 homes i dones acusats de col·laborar amb els maquis. Cinc d’ells moren en aplicar-los la Llei de Fugues. Per als altres comença un procés judicial que s’allarga sis anys.
 |
| Reproducció de l'equipament que portava un maqui |
Territori maquis: Fugir
El llarg camí cap a França
El pas següent és fugir a França. Malgrat el bon coneixement que els maquis tenen del terreny, i del suport que reben dels seus col·laboradors, el camí és sempre perillós. La frontera està militaritzada, amb un important contingent de la Guàrdia Civil i de militars mobilitzats. Els maquis han de fer llargues caminades de nit i sovint amb molt d’equipament, per no deixar-se veure als pobles comprant i aixecar sospites.
En acabar la Segona Guerra Mundial, França te una actitud condescendent envers els que han format part de la resistència. Però el prestigi d’excombatent es devalua amb el pas dels anys com a conseqüència de les topades amb la policia francesa i el context anticomunista de la guerra freda.
El suport dels exiliats
Des de l’exili, el Partit Comunista d’Espanya (PCE= promou i coordina les Agrupacions Guerrilleres de diverses zones de l’estat espanyol, com l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, vinculada al Partit Socialista unificat de Catalunya (PSUC). Els maquis també compten a França amb el suport de militants i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que es reorganitza a l’exili, amb Tolosa de Llenguadoc com a base. Una de les figures destacades és Josep Ester Borràs (Berga 1913 – Alès 1980), fundador de les Joventuts llibertàries de Catalunya (JLC) a Berga. Les dones exiliades també donen suport als guerrillers des d’organitzacions com la Unión de Mujeres Españolas (UME) i la Unió de Dones de Catalunya (UDC).
 |
| Carmanyola, cantimplora, serra, cordes, ... |
1939 Franquisme i exili
Franquisme i exili
A l’abril de 1939 acaba la Guerra Civil Espanyola amb el triomf de l’exèrcit insurrecte i s’instaura la dictadura del general Franco. Fugint de les represàlies, prop de 500.000 persones s’exilien a França, on són confinades en camps de concentració improvisats, sense cap mena d’infraestructura. Alguns exiliats acaben retornant i un gruix important de professionals liberals, intel·lectuals i polítics aconsegueixen arribar a Amèrica. Però la majoria es queda a França, i pocs mesos després es veuen immersos en una altre conflicte bèl·lic, la Segona Guerra Mundial.
Postguerra i repressió
Gairebé tres anys de guerra deixen un país devastat, empobrit i orfe de democràcia. La postguerra és especialment dura. Són els anys de la fam, de la cartilla de racionament, de l’estraperlo i de la prohibició de tota activitat de caire polític o sindical. D’immediat, el règim enceta una rígida política repressiva que es tradueix en l’actuació de la justícia militar mitjançant els consells de guerra sumaríssims i el Tribunal de Responsabilidades Políticas. Espanya es converteix en un immensa presó. Es calcula que uns 4000 catalans són afusellats i 150-000 són enviats a camps de concentració, a batallons de treballadors i a a presons. A més a més, la recuperació de l’hegemonia econòmica i social per part de l’oligarquia terratinent, industrial i financera comporta la pèrdua de tots els drets adquirits pels treballadors.
 |
| Boina, trinxes, pistoles, ... |
1939-1945 II Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial
L’1 de setembre de 1939, Alemanya envaeix Polònia i s’inicia el major conflicte armat de la història de la humanitat. França i Anglaterra declaren la guerra als alemanys, i els refugiats catalans i espanyols són convidats a lluitar contra l’enemic feixista. Per a molts d’ells representa una segona oportunitat de combatre contra el feixisme, tot confiant que una victòria aliada faciliti l’enderrocament del règim franquista.
Al juny de 1940 les tropes alemanyes ocupen París i se signa l’armistici francoalemany. França resta dividida en dues parts: al nord, l’ocupada pels alemanys; al sud, la França “lliure”, governada pel govern col·laboracionista de Vichy. L’ocupació de França pels nazis té conseqüències directes sobre la població exiliada. Per a un 12.000 exiliats significa el camí, majoritàriament sense retor, als camps de concentració nazis.
La resistència francesa
Des de Londres, el general Charles De Gaulle es proclama cap del govern de la França lliure. Al seu voltant es crea un moviment de resistència a l’ocupació nazi que s’articula en diferents cossos armats que s’anaven unificant l’any 1943 en les Forces Franceses de l’Interior (FFI). Els integrants de la resistència, amb una destacada participació d’exiliats espanyol i catalans, duen a terme accions armades i de sabotatge contra els nazis i de suport als aliats.
Malgrat tot, la victòria final dels aliats no té conseqüències par a Franco, que oficialment ha mantingut Espanya en una posició de neutralitat i de no bel·ligerància. Una neutralitat no mancada de col·laboracionisme amb els nazis, exemplificat amb la participació de la División Azul (que lluita amb l’exèrcit de l’eix al front rus), les exportacions de minerals a Alemanya o la presència tolerada de nombrosos espies i policies nazis a Espanya.
 |
| Benet al Museu |
1939-1944 Fugitius
La resistència antifranquista, l’origen del maquis
La història de la resistència antifranquista a l’interior d’Espanya comença amb l’avançament de les tropes insurrectes i la conseqüent fugida a la muntanya de moltes persones. Són l’embrió dels primers maquis i actuen de forma esporàdica.
La primera resistència a les ciutats i pobles queda a les mans de grups clandestins vinculats a les organitzacions polítiques i sindicals antifranquistes: Front Nacional de Catalunya (FNC), Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), confederació Nacional del Treball (CNT), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), entre altres.
Els maquis i la resistència francesa
Mentrestant, molts republicans que havien lluitat contra Franco segueixen plantant cara als nazis, integrats dins de la resistència francesa. Entre les moltes organitzacions que formen part d’aquest moviment, destaca l’Agrupación de Guerrilleros Españoles (AGE), que aporta l’experiència recent de gairebé tres anys de guerra civil.
Una de les missions de la resistència al sud de França és col·laborar amb les xarxes d’evasió, organitzades pels serveis secrets aliats per ajudar a fugir de l’Europa ocupada pels nazis a milers de resistents francesos, jueus i aviadors aliats. Militants de PCE, de PSUC, de la CNT, del FNC i d’altres organitzacions salven al vida a centenars d’evadits ajudant-los a creuar a peu els Pirineus.
 |
| Motxilla, cordes i la bandera de la CNT. |
1944-1952 Guerrillers
L’operació Reconquista de España
L’alliberament de França, l’estiu del 1944, esperona als antifranquistes. La Unión Nacional Española (UNE), dirigida pel Partit Comunista, engega des de la seva seu a Tolosa e Llenguadoc l’operació Reconquista de España. L’objectiu: envair de guerrillers els Pirineus, instal·lar-hi un govern provisional, presidit per Juan Negrín (el darrer president de la Segona República Espanyola) i forçar la intervenció dels països aliats per derrocar el franquisme.
S’escull al Vall d’Aran com a escenari de l’operació principal, entre altres motiu per la seva situació geogràfica, que facilita la retirada en cas de necessitat, i perquè la neu deixa aïllada la zona a l’hivern. El 16 d’octubre de 1944 es dóna l’ordre d’intervenció, i tres dies després 1.500 guerrillers dividits en nou brigades entren a l’Aran i obtenen èxits immediats: Bausén, Lés Bossost, Canejan, Vilac, Mont, Montcorbau... Però l’avança esdevé difícil. La presa de Viella es complica amb el mal temps i se succeeixen els error estratègics. Fins que la pressió militar del gran desplegament franquista provoca la retirada i el 27 d’octubre s’acaba l’operació.
Arran d’aquest fets, Franco dicta noves disposicions per tancar el cercle sobre els maquis i impermeabilitzar la frontera. La vigilància i el control sobre la població de les comarques pirinenques s’intensifica amb el suport d’un gran desplegament d’unitats militars, Guàrdia Civil i policia. Paral·lelament, per evitar qualsevol atac des de l’exterior, s’inicia la fortificació dels Pirineus mitjançant la construcció d’una línia fortificada de búnquers que recorre el 500 quilòmetres de serralada, des de Portbou fins a Irun.
 |
| Jordi dins del Museu |
1952-1963 Darrers lluitadors
Els darrers lluitadors
En acabar la Segona Guerra Mundial, Franco (aprofitant el seu anticomunisme i la situació geoestratègica de la Península Ibèrica) aconsegueix el suport progressiu dels Estats Units, que acaben beneint l’ingrés d’Espanya a l’ONU l’any 1955. En paral·lel, França desmobilitza el contingent guerriller, que fins aleshores havia actuat al sud del país. El 1950, dins l’anomenada Operació Boléro-Paprika, centenars de refugiats que havien combatut a la resistència són detinguts i deportats. Prèviament, els comunistes reconeixen l’any 1948 que la tàctica guerrillera és inviable, la mateixa conclusió a què arriben els anarquistes uns anys després. Per tots aquest motius, la Guàrdia Civil dóna per finalitzada la campanya repressiva a mitjan 1952.
No obstant això, l’actuació personal d’uns quants llibertaris prolonga la lluita sense el suport de les organitzacions polítiques. Les trajectòries de Marcel·lí Massana, Quico Sabaté, Ramon Vila i Josep Lluís i Facerias són il·lustratives d’aquest període.
 |
| Centre històric amb el Museu dels Maquis i l'Església de Sant Andreu de Castellnou |
Al sortir del Museu vam adreçar-nos al cementiri de Castellnou de Bages que és a tocar del centre antic. Cal diferenciar entre el cementiri vell, del qual només en resta el testimoni d’un petit prat d’herba verdíssima, i el cementiri nou, que l’any 2000 es va construir entre les restes d’una fortificació del segle X i la rectoria, que va ser destruïda l’any 1936.
Una moderna placa, penjada en una dels murs exteriors de l’església, ens indica el lloc exacte del cementiri vell amb el text següent: “Des del segle X han estat enterrats en aquest indret els veïns i veïnes del terme i la parròquia de Castellnou de Bages. Descansin en pau.”
El cementiri nou, recordem reformat entre els anys 1997 i 2000 té una barreja d’edificis enrunats i estètica contemporània que dota el conjunt d’una bellesa estranya. La seva característica principal és la integració de les restes d’antigues edificacions i les noves sepultures, d’estil modern i innovador.
Al nord vam trobar el que buscàvem, l’antic cup del mas de Can Batista, que és el lloc on sabíem que havien estat dipositades totes les restes de les exhumacions fetes arran de la construcció del nou cementiri i on es troben les restes del maqui Ramon Vila Capdevila conegut amb el sobrenom de “Caracremada”.
 |
| Cup del Mas de Can Batista ara integrat al cementiri de Castellnou |
Ramon Vila Capdevila, considerat el darrer maqui català, va ser mort a trets durant una batuda de la Guàrdia Civil l’any 1963. Va ser enterrat als peus de la façana de ponent de la rectoria sense cap signe que n’identifiqués la sepultura. El juny de 1999 van ser exhumades les seves restes. El guerriller havia estat enterrat nu i amb les botes lligades al coll, sense caixa i sobre un llençol rectangular de plàstic. Finalitzat l’estudi paleoantropològic, les restes van ser dipositades en una caixa de fusta (amb una moneda de 100 pessetes i un text, del qual no he trobat la transcripció) i enterrades a Castellnou de Bages a la torre de l’antic cup de Can Batista, transformada en fossar, on s’hi enterraren també totes les altres restes humanes aparegudes durant les excavacions fetes a l’entorn de l’església i el cementiri.
 |
| Botes de Ramon Vila Capdevila |
 |
| Cup de Can Batista on descansen les restes de Ramon Vila a l'actualitat |
Amb la reforma de l’entorn, les seves restes es van senyalitzar amb una placa on diu:
Després vam visitar l’església de Sant Andreu de Castellnou, una església romànica segle xi, amb tres naus de les quals la central és la més alta. Està coberta amb voltes de canó, l'absis i les absidioles amb voltes de quart d'esfera. La nau central comunica amb les laterals mitjançant tres arcs formers que es recolzen sobre pilars cruciformes.
 |
| Església de Sant Andreu de Castellnou |
Actualment el portal s'obre en el mur de ponent, modificació que data dels segles xvi i xvii, quan també es construí un campanar de torre. La coberta de les naus és de teula àrab a dues vessants i la de l'absis i les absidioles és col·locada en cascada. L'aparell del conjunt és a base de carreus de pedra escairats de mode irregular i disposats en fileres.
 |
| Façana posterior de l'església |
L'església de Sant Andreu està situada en l'antic terme de Buc, documentat des del 952, terme que més tard canvià de nom i s'anomenà de Castellnou de Bages des del 1001. L'església apareix citada el 981 en la jura d'un testament d'un tal Guitard.
 |
| Absis de l'església |
L'any 1032 apareix citada sota l'adoració de Sant Andreu i amb categoria de parròquia. Entre 1126 i 1142 el vescomte de Barcelona, Reverter, donà les esglésies de Castellnou a la comunitat canonical de Sant Vicenç de Cardona.
 |
| Jordi fent la benedicció... |
 |
| Benet tancant l'església |
De la lectura del llibre “Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català”, teníem la transcripció de l’informe de la Guàrdia Civil del lloc on va ser abatut en Ramon Vila, La Creu del Perelló. Així doncs, vam sortir a la recerca d’aquest indret.
Abans d’arribar-hi però, vam fer dues aturades. La primera al mirador del turó de Cellers, de fàcil accés amb cotxe des d’on vam poder contemplar una excel·lent vista de tot el Pla del Bages. L’aturada va pagar la pena.
 |
| Castell de Castellnou de Bages o Torre del Moro des del Turó de Cellers |
 |
| Vista del pla de Bages des del turó de Cellers |
El segon lloc on ens vam aturar va ser al Castell de Castellnou de Bages també conegut com a la Torre del Moro. Fou una fortificació des de mitjan segle x, anomenat llavors castell del Buc (de «Bugo» o «Buco»), que actuava de guaita per a prevenir atacs enemics, precedent del nom Castellnou.
 |
| Pujant a la Torre del Moro |
Aquest castell no apareix documentat fins a principis del segle xi, l'any 1001, dins el terme de Buc (Buco, Bugo o Bugu). Aquest, documentat des del 952, no tenia castell propi per tenir a prop el Castell d'Or al límit amb Santpedor. En ésser destruït aquest per Al-Mansur el 999, empenyé a la construcció del castell de Castellnou. El domini eminent estava en mans dels comtes de Barcelona, que l'infeudaren a Guifré de Cerdanya.
 |
| Del castell només resta una torre |
El castell passà per varies mans a l’època feudal com Guifré de Balsareny (1020), la seva esposa Ingilberga, el seu fill Bernat Guifré de Balsareny (1038), patrimoni del vescomtat de Barcelona a mans de Berenguer de Guàrdia, Albert de Castellvell (1187), Jaume I (1246) o Bisbat de Vic.
 |
| Benet i Jordi a la Torre del Moro |
De l'antic castell només en resta una gran torre cilíndrica dalt d'un turó amb bones vistes, força malmesa, amb restes de murs i fossat de l'estructura primitiva tot al seu voltant. Està assentada en un terreny abrupte, amb desnivell. Al voltant de la torre hi ha restes de d'edificacions molt malmeses que es creu que formarien part de l'estructura primitiva.
 |
| Jordi als peus de la torre |
La torre, de secció circular, té uns 12 metres d'alçada i un diàmetre exterior de 703 centímetres, mentre que al seu interior és de 213 centímetres. El gruix del mur és de 245 centímetres. i consta de tres pisos que van reduint la seva alçada a mesura que creixen en altura. No existeixen obertures tot i que sembla que devia comptar amb una porta a l'alçada del segon pis.
 |
| Una perspectiva diferent de la torre |
 |
| Als peus de la torre encara podem trobar algunes restes de l'antic castell |
Ara sí, en sortir del castell, vam adreçar-nos a La Creu del Perelló. Després de deixar el cotxe a una pista principal i endinsar-nos per un altre pista a peu uns dos-cents metre, no va ser difícil localitzar el lloc gràcies al Google maps i els mapes que portàvem.
 |
| Mas de La Creu del Perelló |
Finalment trobarem les restes del que havia estat la masia coneguda com La Creu del Perelló. La Masia havia estat de dos vessants i constava de planta baixa, pis i golfes. Sembla que els dos vessants desaiguaven a la façana principal i posterior, pel que pertany al tipus de masia clàssica.
 |
| Façana principal des de l'interior |
Actualment es troba en estat ruïnós però es manté la distribució interior de la planta baixa, on són visibles diverses fornícules. Presumiblement, l'entrada es trobava situada a la façana de tramuntana, i el portal d'accés, que encara es conserva, és d'arc escarser arrebossat, i es situa a l'alçada del primer pis de la masia. Això s’explica perquè es va construir aprofitant el desnivell del sól.
 |
| En el llindar de fusta s'intueix la data de construcció |
Es poden veure diferents inscripcions com l'any "1888", i una obertura amb llinda de fusta plana amb la inscripció "1780" amb una creu al mig. Tant a l'exterior -al costat del portal d'accés- com a l'interior, hi ha tines, que apunten a que l'activitat vinícola hi era important.
 |
| Vista del mas des del lateral |
Respecte a la història de la Masia podem comentar que La creu del Perelló servia de divisòria entre les dues feligresies d'Argençola i Castellnou. Pertanyia a la masia de Casamitjana, a qui els propietaris havien de pagar l'arrendament. Pel que sembla, a principis del segle XX, el seu propietari, venint de fer les diligències a Balsareny amb el carro, fou sorprès per una tempesta, i va morir en caure-li un llamp a sobre.
 |
| Mas de la Creu del Perelló, un mas amb molta història |
A mitjans del segle XX, també hi succeí una tragèdia, aquest cop relacionada amb els maquis. Sembla ser que el matrimoni que hi residia refugiava i donava suport als maquis a casa seva (entre altres el popular Ramon Vila "Caracremada"). Possiblement, la dona va despertar les sospites de la policia franquista en comprar massa queviures i espardenyes als pobles del voltant. En ser descoberts, tota la família va ser assassinada per la Guàrdia Civil el 22 de febrer de 1945.
Al Museu del Maquis hi ha una placa de marbre que recorda aquests fets i honora als arrendataris de la Masia. Diu així:
DE CATALUNYA
ALS COMPANYS
RAMON BOSCH NOGUERA
I UN ALTRE GUERRILLER
AFUSSELLATS JUNTAMENT AMB
DOMINGO ROVIRA SARDANS
I RAMONA BESSA BARTRONS
MORIREN PER LA LLIBERTAT
I LA DEMOCRACIA
EL 22 FEBRER 1945
Lamentablement, aquesta placa no va poder ser col·locada a la Masia l’any 1988 en que foren recordats pels Amical d’Antics Guerrillers Espanyols a França (FFI) perquè grups d’ultradreta amenaçaren de trencar-la.
Sí podem trobar un altre placa, en aquest cas metàl·lica, que ha estat malmesa pels feixistes però que ha resistit el seu embat, que diu:
RAMONA BESSA I DOMINGO ROVIRA
DEL MAS DE LA CREUETA, BASE GUERRILLERA DE SUPORT ALS MAQUIS
ASSASSINATS EL FEBRER DE 1945 PER LLUITAR CONTRA EL FEIXISME
I A RAMON VILA, MORT EN COMBAT ALS MURS D’AQUEST MAS
EL 7 D’AGOST DE 1963
IX MARXA D’HOMENATGE ALS MAQUIS
SETEMBRE 2006
En aquest indret, com hem vist i comentat, fou assassinat Ramon Vila Capdevila. Portàvem el planell que va fer la Guàrdia Civil per l’informe de la seva actuació que havíem aconseguit gràcies al llibre “Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català” de Josep Clara. Així doncs vam començar a rastrejar l’indret i a identificar tots els punts que apareixien en el mapa.
 |
| Mapa del lloc dels fets del llibre "Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català" |
 |
| Llibre de Josep Clara, "Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català" |
Després d’una estona vam arribar a la conclusió d’haver trobat el lloc on va caure Ramon Vila Capdevila. Uns instants de silenci ens acompanyaren i després un munt de reflexions sobre la vida i sacrifici d’aquests lluitadors llibertaris.
 |
| Lloc aproximat on va caure Ramon Vila |
Tot i haver estat eixamplats els camins per facilitar l’accés entenem dels serveis forestals, en aquestes imatges, podem veure el lloc aproximat on creiem va caure Ramon Vila.
 |
| Lloc on fou assassinat Ramon Vila |
Per acabar, a títol d’homenatge a tots aquests lluitadors llibertaris, transcriure’m una petita biografia de Ramon Vila i Capdevila que podem trobar al Museu dels Maquisf que ens pot donar una idea del que va ser la vida de tots aquests homes.
 |
| Ramon Vila i Capdevila |
Neix al llogarret de Peguera al si d’una família perseguida per la mala sort. De ben petit, un incendi crema la casa familiar i li provoca les cremades a la cara que li donen el sobrenom que l’acompanya tota la vida. Poc després, un llamp mata la seva mare. De jove treballa a la central tèrmica de Cercs. S’afilia a la CNT i participa en la insurrecció obrera de la conca de l’Alt Llobregat de l’any 1932. Arran d’aquests fets passa els primers mesos de presó. Un cop en llibertat, s’imbueix de l’ambient de lluita obrera de Barcelona i participa en la vaga de tramvies, fet que el torna a portar a la presó. En començar la guerra civil és alliberat i s’allista a la Columna de Ferro de València, per passar després a la columna Terra i Llibertat. Quan acaba la guerra s’exilia a França i és internat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló i al d’Argelers, d’on fuig. L’any 1943, durant la Segona Guerra Mundial, és detingut pels nazis a Perpinyà.
L’any següent s’escapa i s’incorpora a la resistència francesa, on se’l coneix com a Capità Raymond. En agraïment, les autoritats franceses li concedeixen la Legió d’Honor, que ell rebutja. I torna a Catalunya per continuar la guerra perduda. Home solitari, de poques paraules, robust i avesat a la duresa de la muntanya, contra les seves accions en el sabotatge de les torres elèctriques que alimenten les fàbriques i les ciutats. També serveix de guia als clandestins que es mouen entre França i Barcelona, i participa en accions conjuntes amb Marcel·lí Massana, com l’atracament de la colònia de la Plana. Irreductible, continua la lluita quan tots els altres han abandonat o han caigut. Desconnectat dels dirigents de l’organització, segueix una vida molt humil a prop de Prada de Conflent. A l’agost del 1963 és mort per la Guàrdia Civil a la Creu del Perelló, després d’haver sabotejat unes línies elèctriques a Rajadell.
