Després de dinar vam apropar-nos al pantà de Santa Fe. És un embassament que pertany a la riera de Santa Fe, és a dir, a la conca del riu la Tordera, i està creat per una presa situada al municipi de Fogars de Montclús, a la comarca del Vallès Oriental.
El propietari de la presa és Picssa (Polígon Industrial Can Sedó, S.A.). La presa va estar abandonada durant molts anys. Va ser construïda als anys 20. Picssa la va comprar a principis dels anys 90 recolzant-se en la Ley de centrales, fent-se càrrec de la presa on va dur a terme tot un seguit de reparacions i manteniment: impermeabilització de nombroses filtracions, tractant el parament d'aigua amunt; rehabilitació de la coronació de la presa; rehabilitació de les dos centrals; reparació del desguàs de fons i col·locació d'una segona comporta; instal·lació d'un grup electrogen i il·luminació de la galeria.
A principis del segle XX, Ramon de Montaner i Vila, un editor de Barcelona, va comprar la vall de Santa Fe a la família Alfaras de Sant Celoni. Montaner volia construir un hotel de luxe les obres del qual van començar el 1910. Com que no hi havia electricitat, va fer construir una presa prop del nou edifici que avui es coneix com l'Estanyol. L'Estanyol aviat va ser insuficient i el 1920 es va iniciar la construcció d'un segon pantà que va ser acabat el 1935. Aquest és l'actual Pantà de Santa Fe.
Construït en la riera de Santa Fe, la presa té 24 m d'altura, 14 m de base i 899.000 m³ de capacitat. L'arquitecte va ser Pere Domènech i Roura, qui va realitzar un magnífic projecte, un bell llac perfectament integrat en l'entorn natural, un llac artificial que no sembla que ho sigui.
L'hotel va ser construït en 1914 al costat de l'antiga ermita de Santa Fe del Montseny. Per a la construcció de l'hotel i del pantà es va fer servir granit extret de la mateixa vall.
Les diferències d'humitat i temperatura expliquen la vegetació que es desenvolupa al Montseny. A manera d'estatges, i a la vegada que es guanya en alçada, es reprodueixen les formacions vegetals característiques de la mediterrània a les parts baixes (alzinars, suredes i pinedes), de la muntanya mitjana plujosa més amunt (alzinar muntanyenc i rouredes), d'ambients centreeuropeus per sobre dels 1.000 m (fagedes i avetoses) i, fins i tot, d'ambients subalpins als cims (matollars i prats culminals).
La confluència d'aquests factors en un relleu abrupte, solcat de torrents i cingleres, dóna com a resultat una extraordinària varietat d'hàbitats. Nombroses espècies, provinents del Sud o del Nord, s'arreceren als diversos ambients de la muntanya. Espècies relictuals i exemplars aïllats que troben en el Montseny l'últim racó on establir-se, com la dròsera, l'herba de Sant Segimon o la genciana groga, entre d'altres, confereixen un alt valor ecològic a aquestes contrades.
