Després de dinar, vam anar a visitar el Castell de Montsoriu. Malauradament, les visites guiades al castell, així com l’accés a l’interior, només es podien fer pel matí. Així doncs, vam poder visitar el magnífic castell només per l’exterior.
Arribar-hi va ser un altre història. Després de deixar el cotxe al pàrquing habilitat per les visites, vam començar a pujar per una pista forestal cap al castell. A mig camí, unes indicacions donaven l’opció de seguir pel camí o bé anar per unes dreceres. Vam decidir agafar les dreceres i vam poder constatar que arribar-hi ens va resultar molt més difícil i enrevessat que si haguéssim seguit pel camí forestal que si vam utilitzar per la tornada. Potser si que vam guanyar una mica de temps, que ens va anar bé per poder tenir llum i fer fotografies.
L’aspecte del Castell de Montsoriu és esplèndid. La planta actual és obra de Bernat II de Cabrera fruit de l’ampliació que va dur a terme el segle XIV. Però coneguem la seva història...
Història
Coneixem l’ocupació del turó de Montsoriu des d’època ibèrica, tot i que l’aparició d’una destral polida al turó podria fer recular l’ocupació fins al neolític. En època ibèrica es trobava en funcionament un assentament en la part més enlairada del turó, prop de l’actual torre de l’homenatge. La datació de l’ocupació ibèrica a Montsoriu se situa a l’entorn del segle IV-III a. C., segons testimonien les ceràmiques ibèriques trobades en runes a la zona baixa del castell. Probablement aquesta ocupació estaria relacionada amb altres poblats ibèrics de la zona com el que possiblement hi havia al turó del castell d’Hostalric, al turó de Buixalleu, al turó de la Moneda o al turó de la Torre de la Mora.
No serà, però, fins a l’època medieval en què tornen a aparèixer testimonis d’ocupació humana damunt del turó de Montsoriu. A inicis del segle X, en l’acta de consagració de l’església parroquial d’Arbúcies del 923, apareix el topònim de Montsoriu, com a nom d’uns masos situats en el límit de la parròquia. A partir d’aquest moment, en les primeres dècades del segle XI, no hi ha dubte de l’existència d’una fortificació al turó de Montsoriu, fet que queda reafirmat per les seqüències estratigràfiques i troballes arquitectòniques d’època preromànica en el recinte sobirà del castell (capella, torre de l’homenatge i cisterna), que conformarien aquest primitiu nucli fortificat.
Al llarg dels segles XI i sobretot XII, el castell esdevindrà la seu dels vescomtes de Girona, que ben aviat entroncaran amb el Casal de Cabrera, i passaran a anomenar-se vescomtes de Cabrera. La filla d’Amat de Montsoriu, de nom Ermessenda, es casà amb Guerau de Cabrera el 1033, i va ser la fundadora, juntament amb el seu espòs, del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, centre espiritual del territori del Vescomtat, l’any 1038. Des d’aquest moment la història del castell de Montsoriu i de les viles i llocs que formen el Vescomtat de Cabrera – Girona aniran intrínsecament lligades a la història de la família Cabrera.
Al llarg del segle XIV, el castell esdevindrà el palau gòtic residencial dels Vescomtes de Cabrera, una de les principals famílies del Principat. S’ha calculat que el conjunt del domini dels Cabrera pels volts del 1360 era de 4.071 focs o famílies, que podien correspondre a uns 20.455 habitants. Aquesta xifra superava en molt els súbdits de la resta de senyors del país, que de mitjana no arribaven a les 2.000 famílies. En aquest període el vescomte de Cabrera fou el gran Bernat II de Cabrera (1298-1364), privat del rei Pere III i tutor de l’infant Joan, futur rei Joan I. Destacà el seu paper dins la política exterior de la corona catalanoaragonesa com a capità general de l’armada, almirall de la flota catalana i conseller dels diputats del braç militar en les corts de Cervera de 1359.
El 1354 va compilar les Ordinacions sobre lo feyt de la mar, codi marítim en què s’organitzà la marina catalana. Les intrigues polítiques i de cort, finalment el conduiran a un judici injust acusat de traïció, i a la mort l’any 1364. El 1356 el rei Pere III, per premiar la lleialtat de Bernat II de Cabrera i del seu fill, Bernat III, creà al seu favor el comtat d’Osona. D’aquesta manera les possessions dels Cabrera s’estenien des de la vall d’en Bas i el Cabrerès fins al mar. En aquests moments el vescomtat de Cabrera, en mans de Bernat III (1350-1368) arribarà a comprendre un territori de 14.000 km2, amb vuitanta-set poblacions, cinc viles murades, una gran abadia benedictina a Breda, quatre priorats més també de l’orde de sant Benet, quatre canongies agustinianes, un monestir cartoixà i un altre monestir femení de l’orde del Cister, un dels dominis més importants del Principat. Aquesta fou l’època de màxima esplendor del Vescomtat, unida, però, a etapes d’inestabilitat política i social, amb la revolta del Vescomtat contra el rei a causa de la sentència de mort de Bernat II Montsoriu, en aquesta etapa, experimenta un gran procés de reformes urbanístiques que s’iniciaren a partir del 1347 per voluntat del propi Bernat II, qui pretenia convertir el castell en la gran fortalesa de les seves terres.
Durant els segles XIII i XIV, el castell de Montsoriu suportà diversos atacs i setges, i també serví de residència o recer, com quan el 1285 Felip l’Ardit de França atacà el Comtat d’Empúries i la família vescomtal es refugià al castell. Més endavant durant la rebel·lió del Vescomtat contra el rei Pere III, entre els anys 1365-1371, el rei posà setge al castell de Montsoriu amb uns 1200 homes, però sense aconseguir rendir-lo. Montsoriu, amb el seu sistema de muralles concèntriques, la dificultat d’accés al lloc i el magnífic sistema d’aprovisionament d’aigües, era del tot inexpugnable. Una guarnició podia ben bé resistir un llarg setge a dalt del castell sense necessitat de rendir-se per la manca d’aigua, sobretot gràcies a la gran cisterna central, però a més el castell disposava de com a mínim tres cisternes més distribuïdes arreu del conjunt.
El castell, a més, tenia la funció de protegir els pagesos i vilatans en cas de perill i acollir-los en el seu recinte per donar-los refugi. També sabem per documents històrics que en el castell de Montsoriu s’hi guardava bona part de la documentació escrita del Vescomtat (llibres, lligalls i cartorals), que contenien els llibres de comptes, de feus i altres referents a la vegueria i a la història de la família Cabrera. El castell, en resum, funcionava com a petit centre administrador del seu territori o terme, que era la vegueria de Montsoriu.
A partir del segle XV la fortalesa de Montsoriu perd una de les seves funcions més importants: la de residència senyorial, i paral·lelament la seva funció defensiva també queda relegada a un segon pla a causa de les noves tècniques pirobalístiques. L’abandonament del castell queda palès en el deteriorament de les construccions, afectades probablement també pels terratrèmols del segon quart del segle XV.
Entre els anys 1462 i 1472, període conegut com la guerra civil catalana, el castell també fou seu de diversos episodis bèl·lics. El 1463 hi havia destacats només 10 homes al castell de Montsoriu. Durant la guerra civil Catalana el castell fou pres per les tropes del Principat, per passar finalment a mans reials. Anna I de Cabrera, vescomtessa de Cabrera i de Bas, comtessa d’Osona i Mòdica, baronessa de Montclús i de Caccamo i Alcamo (1477-1526), seguint la voluntat del rei Ferran el Catòlic, l’any 1480 es casà amb Fadrique Enríquez, gran almirall de Castella i cosí del rei. Els deutes i les contínues vendes a carta de gràcia a Francesc de Montcada, comte d’Aitona, faran que aquest darrer s’apoderi dels territoris de l’antic Vescomtat de Cabrera entre els anys 1566 i 1574, pel preu de 273.000 lliures.
En la Guerra dels Segadors, el 1653 Montsoriu és ocupat per un terç d’irlandesos que, servint el virrei Juan José d’Àustria, canvien de bàndol i passen a l’exèrcit del rei de França ajudats pels miquelets d’Arbúcies. El castell i Vescomtat passa per diferents propietats fins que el 1757 recau a mans dels ducs de Medinacelli, per entroncament matrimonial entre aquesta família i els marquesos d’Aitona.
No és fins l’any 1994 amb la creació del Patronat del Castell de Montsoriu, organisme encarregat de portar a terme la gestió del monument i posteriorment, el 1998, amb la cessió del castell al Consell Comarcal de la Selva, actual propietari del monument, que n’ha dut a terme els diferents treballs de restauració des del 1995.
Els cabrera
El 26 de juliol de 1364, després d’un judici sumaríssim, Bernat II, vescomte de Cabrera, moria decapitat a Saragossa en compliment de la sentència instada per la reina Leonor d’Aragó, esposa de Pere el Cerimoniós. No hi ha constància que el cap de Bernat fos portat a Barcelona com demanava la reina.
Aquesta fou la fi d’un dels homes més rellevants de la història del segle XIV del regne de Catalunya i Aragó. Bernat II, vescomte de Cabrera, primer conseller i majordom del rei, almirall de la flota catalana, mestre i preceptor de l’hereu de la corona, l’infant Joan, comandant de les tropes catalanes en diverses conteses bèl·liques… i artífex de la gran reforma del castell de Montsoriu, que va ser la seva residència i palau durant bona part de la seva vida.
Bernat de Cabrera va planificar i executar la reforma de Montsoriu per transformar l’antic castell romànic en la gran fortalesa que esdevingué el castell gòtic més important de Catalunya.
El castell planificat per Bernat de Cabrera és el que actualment es pot contemplar gràcies a les restauracions efectuades en els darrers anys, que han permès recuperar l’esplendor del castell que al segle XII era considerat com “un dels bells e nobles del mon”.
Al llarg de la seva història, Montsoriu sempre ha estat identificat amb el vescomtat de Cabrera, del qual fou l’autèntica capital militar. Es podria dir que Hostalric en fou la capital administrativa, Breda, la religiosa, i Blanes, la comercial.
La primera cita del terme de Montsoriu és del 1002. El 1017 pertanyia al noble Amat de Montsoriu, vescomte de Girona. Ermessenda de Montsoriu es casà el 1033 amb Guerau de Cabrera i s’originà així el llinatge vescomtal dels Girona-Cabrera. Del primitiu castell roquer en queda dempeus la imponent torre de l’homenatge juntament amb les restes d’una petita capella castral d’estil preromànic. Entre final del segle XII i mitjan segle XIII s’amplià a un nivell inferior amb la fortificació del pati d’armes. S’emmurallà tot el perímetre del turó fins a la torre albarrana de les Bruixes, tot arribant a formar un clos de més de 500 m de perímetre. D’aquest període destaca la construcció de la capella romànica de Sant Pere, obra de Ponç III de Cabrera.
A mitjan segle XIV es van dur a terme unes importants reformes arquitectòniques que transformaren Montsoriu en el gran castell palau gòtic, cap i casal dels vescomtes de Cabrera. Els treballs es realitzaren de forma accelerada entre els anys 1347 i 1348 i s’enllestiren definitivament vers el 1350. Les obres s’efectuaren per ordre de Bernat II, vescomte de Cabrera i de Bas (1298-1364), militar i polític cabdal en la història de la Corona d’Aragó a mitjan segle XIV. El 1356 el rei Pere III, per premiar la lleialtat dels Cabrera en les campanyes contra els genovesos i a Sardenya, va crear a favor de Bernat III de Cabrera, fill de Bernat II, el comtat d’Osona, amb Montsoriu com a centre del poder militar del senyoriu. La condemna a mort del seu pare el 1364 provocà una revolta liderada pel comte d’Osona contra el rei Pere III. El castell de Montsoriu resistí llargs períodes de setge, entre el 1365 i el 1368, en els quals es mostrà inexpugnable.
El castell de Montsoriu mantingué l’ús militar i residencial fins al primer quart del segle XV, quan els Cabrera traslladen el seu domicili a Blanes, primer, i després a Ragussa (Sicília). A partir d’aquest moment s’inicià un procés d’abandonament que desembocà en un lent enrunament de la fortificació. Des de finals del segle XX el castell s’està reconstruint i està recuperant la seva antiga esplendor per rememorar el gran castell gòtic de Bernat de Cabrera.
La jurisdicció feudal que s’estenia, en el temps del seu major expandiment (1356-1365), per les conques del Ter (la plana de Vic al nord de Tona, Collsacabra, Guilleries i zona marginal de la Selva fins a Anglès), de la Tordera (amb el Montseny i la zona de marina entre Arenys i Blanes) i del Fluvià (plana d’en Bas).
Aquest patrimoni jurisdiccional s’havia anat formant a base de les baronies del Cabrerès i d’altres baronies que anaren infeudant-se durant els s. XI i XII els vescomtes de Girona (vescomtat que es vinculà a aquesta família), posant sota llur potestat altres barons. Enllaços matrimonials i compres i, sobretot, la creació del comtat d’Osona el 1356, amb la ciutat de Vic i els territoris d’una llegua al voltant seu, i la unió del vescomtat de Bas el 1352, completaren el conjunt, dins el qual, tanmateix, hi havia els enclavaments de Sant Celoni (que pertanyia als hospitalers) i la vall de Gualba i el terme de Montnegre, que eren de la família Gualbes. Alguns dels territoris eren subinfeudats (Palafolls, Blanes, Solterra); al terme de Monclús, per contra, la senyoria major pertanyia als hospitalers, i els Cabrera n’eren només subfeudataris; no posseïren el ple domini d’aquesta baronia amb la vila de Sant Celoni fins al 1403; les subinfeudacions de Blanes i de Palafolls havien passat igualment per compra al ple domini jurisdiccional dels Cabrera el 1381 i el 1383, respectivament. Altres llocs, com Campins i Vilardell, eren quadres en domini compartit amb les cases de Palau i de Vilardell. A conseqüència del procés del 1364 (Bernat II de Cabrera) foren confiscats els béns de la casa de Cabrera; la devolució del 1373 es limità a l’estricte vescomtat de Cabrera, i la del 1381, al vescomtat de Bas: el comtat d’Osona i la ciutat de Vic no tornaren als Cabrera, malgrat una donació nominal d’Alfons IV. Hostalric era el centre administratiu del vescomtat estricte, Castelló d’en Bas ho era del de Bas, i Vic, del comtat d’Osona.
