Ja portem molts mesos de confinament sense poder fer les nostres sortides mensuals. Donat que les restriccions comencen a relaxar-se, en Benet i jo hem decidit fer una sortida de baix risc a la natura, per evitar el contacte amb altres persones. En concret, ens hem decidit pel Parc Natural del Montseny.
Hem optat per fer una de les moltes rutes de senderisme que es poden trobar per les xarxes. Per mirar de gaudir de la nostra afició a la fotografia, ens hem decidit per la ruta de la Riera de Riells, el Clot de l’Infern i el Gorg Negre. Es tracta d'un tram lineal que ens permetrà observar diferents salts d’aigua així com també castanyers mil·lenaris, ideals per fer bones fotos.
El nostre punt de sortida ha estat l’Església de Sant Martí de Riells. L’església parroquial de Riells del Montseny té dos grans valors. El primer és la seva ubicació en ple parc natural del Montseny, tot presidint el petit nucli de cases esparses que centren el poble. L’altre és que, tot i les profundes modificacions que va sofrir l’església al llarg de la seva història, la darrera restauració -promoguda pel remarcable home de lletres i de país que fou Mossèn Pere Ribot, rector de la parròquia durant molts anys- va saber ressaltar amb encert el que quedava del seus orígens romànics, que es remuntaven segle XII.
Ens vam poder fixar en la porta d’entrada, d’un romànic senzill i harmoniós, amb el remarcable detall dels capitells amb decoració floral que coronen les dues columnes que flanquegen el portal. Lamentablement, l’església era tancada i no vam poder visitar el seu interior.
Mossèn Pere Ribot, a criteri del seu bisbe, era massa catalanista, i arribà a la parròquia de Riells del Montseny l'any 1941, en el que es pot interpretar com un exili o càstig, i s’hi va estar fins a la mort el 1997. Però en aquest racó trobà la inspiració. Va escriure poesia sobre la meravella del Montseny, es va apropar al moviment excursionista, d’aquí que li agradés passejar pel camí de les cascades, i alhora convertí Riells en un punt de trobada de catalanisme i poesia durant el franquisme.
Bé doncs, des de l’Abadia de Sant Martí vam començar a caminar per la pista forestal tal i com havíem recollit en els nostres apunts. Passada la mitja hora, ens vam adonar que no trobàvem cap de les localitzacions que segons les instruccions que portàvem, ni rierols, ni ponts, ... Després de mirar la localització a través de wikiloc, ens vam adonar que havíem començat la ruta en sentit contrari. Vam haver de pagar la “novatada” d’experts senderistes i fer el camí de tornada. Vam perdre un hora i escaig que ens va fer impossible fer tota la ruta posterior.
Al anar justos de temps per trobar un lloc per dinar a un hora decent, vam decidir no fer el camí de la ruta al Clot de l’Infern. De fet tampoc estàvem segurs de seguir el camí correcte i vam decidir fer marxa enrere i seguir la riera de Riells per la seva bora.
Aquest cop si, resseguint la riera linealment, vam poder observar els castanyers mil·lenaris i descobrir la bellesa dels salts d’aigua de la riera. En adonar-nos de la bellesa de l’indret, en Benet i jo ens vam conjurar per tornar un altre jornada (ara que sabíem el camí correcte) i fer tota la ruta passant pel Clot de l’Infern i el Gorg Negre.
Després de passar una bona estona fent fotografies al llarg de la Riera de Riells, vam tornar a l’Església de Sant Martí de Riells on teníem aparcat el cotxe, per anar a dinar.
